CAPÍTOL 9 LA REGLA DE L'ABSTRACCIONISME (II)

De Stijl

Mentre a la Rússia dels anys 1910-1914 tenien lloc les investigacions suprematistes i constructivistes, a Holanda Piet Mondrian  dirigia l’atenció a objectius anàlegs. L’itinerari pictòric de Mondrian és comú al de molts artistes d’avantguarda: naturalisme, impressionisme, Art Nouveau, vangoghisme, fauvisme.

La manera en que Mondrian va arribar a l’abstraccionisme pur és gradual, i es pot seguir fàcilment a través d’una sèrie de teles que tenen un únic tema: un arbre. Aquest arbre, en les diverses etapes cronològiques de la investigació de Mondrian, passa d’una fase naturalista a una fase modernista; d’aquesta fase a una fauve; de l’etapa fauve a la cubista, i, finalment a l’etapa cubista-abstracta.  

L’arbre vermell (1908)

Piet Mondrian

Pomer (1908-1909)

Piet Mondrian

Arbre horitzontal  (1911)

Piet Mondrian

L’arbre gris (1911)

Piet Mondrian

Pomer en flor (1912)

Piet Mondrian

L’arbre (1913)

Piet Mondrian

Composició  (1913)

Piet Mondrian

Composició  (1914)

Piet Mondrian

El procés a través del qual Mondrian arriba a conclusions abstractes, més que un autèntic procés creatiu, que sempre és síntesi d’elements, és un procés de naturalesa empírica: ell treu progressivament de l’objecte totes les seves notes d’individualitat, les seves particularitats, fins a reduir-lo a l’esquelet, a estilització, a la línia, és a dir, fins a fer-lo desaparèixer. Així doncs, l’art de Mondrian, al menys en aquest període, mereix realment el nom d’abstracte, ja que és un art que busca els seus resultats a través d’una espècie de depuració, al final de la qual, en el llenç, només queda una vague visió de la realitat.

El que Mondrian va anomenar neoplasticisme no va néixer fins el 1917 a Holanda, aquí va conèixer a Theo van Doesburg, i aquell mateix any es va crear a Leyden la revista De Stijl, que en breu temps va recollir les millors energies pictòriques europees orientades en sentit abstracte. El resum programàtic de la revista seria: “El fi de la naturalesa és l’home; el fi de l’home és l’estil.”

Theo van Doesburg (1927)

Gran part del mèrit de la difusió de les idees de De Stijl  és degut a l’infatigable van Doesburg, que el 1920 va fer un viatge de propaganda a París i a les principals ciutats de l’Europa Central, pronunciant conferències i mantenint contactes fructífers amb nombrosos artistes i arquitectes.   

Els tres manifestos del neoplasticisme (1918, 1920 i 1921) sostenien una tesi fonamental: l’individualisme, en l’art com en la vida, és causa de tota ruïna i desviació del gust; és necessari oposar-li la serena claredat de l’esperit, que és l’única que pot crear l’equilibri entre “el que és universal i el que és individual”.

Una altra tesi fonamental dels manifestos és la identificació de l’art amb la vida. Per a Mondrian, la vida, igual que per a Kandinsky o Malévich, és pura activitat interior. D’aquí, segons Mondrian, la necessitat d’eliminar de l’art la presència del món objectiu. Així, l’art, s’acosta cada vegada més a la veritat de la consciència interior, i arribant a l’abstracció total, l’objecte desapareix absorbit per la vida de l’esperit. 

També era indispensable abolir totes les possibilitats en que més fàcilment podia manifestar-se o ingerir-se la dada subjectiva personal, sentimental, individualista; per tant, era necessari eliminar la línia corba, la voluta, les deixalles d’aquella confusió de l’esperit que havia sigut el barroc. La recta vertical i l’horitzontal havia de ser l’única mesura estilística consentida al neoplasticisme.

Pintura pura (1920)

Theo van Doesburg

De la mateixa manera s’havia d’evitar qualsevol record de la pinzellada emocional i qualsevol signe de l’exteriorització immediata del color en el llenç. L’única llei indiscutible era la del color compacte, pl, pur, allunyat de qualsevol aproximació emotiva. 

Contracomposició amb dissonàncies (1921)

Theo van Doesburg

La poètica de  De Stijl elaborada per Mondrian es tanca en aquestes breus idees, idees a les que Mondrian seguirà fidel fins la seva mort el 1944. A partir de 1920 els seus quadres agafen aquella fesomia característica de superfícies cobertes de rectangles i de quadrats que mai abandonarà. 

Victory Boogie Woogie (1942-1944)

Piet Mondrian

Tot i els principis del neoplasticisme que imposaven a l'artista l’allunyament emocional i la disolució de l’objecte exterior en les seves creacions, aquest quadre està inspirat clarament en experiències de seva la seva vida quotidiana: la quadrícula de l'illa de Manhattan i el Boogie Woogie de Broadway que a Mondrian li encantava ballar. Boogie Woogie (1944) Meade Lux Lewis

Els motius que van portar a l’allunyament entre Mondrian i Van Doesburg cap a 1925 van més enllà d’una simple disputa formal. Mondrian veia en la introducció de la línia horitzontal en els quadres de Van Doesburg d'aquella època, no la simple mutació d’una regla del neoplasticisme, sinó un autèntic retorn a les forces arbitràries de les passions i al individualisme.  

 Counter composition VI (1925)

Theo van Doesburg

Després d’aquest trencament Mondrian va deixar de col·laborar a De Stijl. En canvi es va acostar més a la Bauhaus de Gropius, que s’havia convertit en el centre de les experiències abstractes per intentar relacionar-les amb l’arquitectura i les arts aplicades. En efecte, a la Bauhaus les investigacions del constructivisme, del suprematisme, del neoplasticisme i del Blaue Reiter van acabar per trobar un camp d’entesa comú que va ser el més fructífer de tota la història de l’abstraccionisme. 

L’experiència abstracta va deixar una petja profunda en la història de l’art contemporani. És un component ineludible de la història i un dels aspectes essencials de la multiplicitat de les tendències nascudes de la ruptura del moment cultural unitari del segle XIX.

Las vanguardias artísticas del siglo XX (1979)

Mario De Micheli