CAPÍTOL 8 CONTRADICCIONS DEL FUTURISME (III)

La poètica

La teorització més completa de la poètica figurativa futurista ens la va donar Boccioni amb els seus escrits recollits en el volum Pittura, scultura futuriste publicat al 1914 a Milà. Gran part de la terminologia de Boccioni i algunes de les seves idees centrals deriven directament de Bergson.

Segons Giovanni Papini  “el creure’ns valents ens fa adquirir realment el valor (...). El pessimista que considera dolenta la vida contribueix amb el seu dolor i els seus laments a fer-la dolenta de veritat; l’optimista que creu en la bondat de la vida és un dels factors d’aquesta bondat, amb l’alegria i la força que li dona aquesta creença”.

Dit d’una altra manera: “És preferible el risc d’una elecció equivocada a l’elecció passiva i implícita de la inacció escèptica i agnòstica”.

Voluntarisme, activisme, utilitarisme, risc i aventura, no coincidien aquests termes amb els pressupòsits del futurisme? D’aquesta manera el pragmatisme es convertia en un altre dels components dels clima cultural de l’època, i específicament del futurisme, juntament amb l’anarquisme, el nietzschianisme, el positivisme i l’idealisme: components dominats encara pel component major del nacionalisme. Així, l’elecció irracional de la guerra havia trobat la correcte justificació pragmàtica.

Boccioni resumeix els punts del seu esforç teòric en sis anunciats:

                     1.-Solidificació de l’impressionisme

               2.-Expansió dels cossos en l’espai

               3.-Simultaneïtat

               4.-Compenetració dels plans

               5.-Dinamisme

               6.-Tema

La crítica que feien els expressionistes i els cubistes a l’impressionisme era que, aquest, només capta les dades parcials, no la substància de les coses. Els futuristes no menyspreen la dada, l’accident impressionista, al contrari, estan convençuts que la dada accidental és part inseparable de la realitat:

“Mentre els impressionistes fan un quadre per donar un moment particular i subordinen la vida del quadre a la seva semblança amb aquell moment, nosaltres sintetitzem tots els moments (de temps, lloc, forma i color-to)  i així construïm un quadre”

Boccioni es plantejava el mateix problema que Cézanne, però mentre aquest ho volia resoldre  buscant la forma estàtica, els futuristes intentaven aconseguir l’objectiu amb les formes dinàmiques.  

Els sorolls del carrer entren a casa (1911)

Umberto Boccioni

Visions simultànies (1911-12)

Umberto Boccioni

Dinamisme d’un ciclista (1913)

Umberto Boccioni

“L’expansió dels cossos en l’espai” és un altre dels punts de Boccioni: “Nosaltres concebem l’objecte com a nucli (construcció centrípeta) del que parteixen les forces (línies-formes-força) que el defineixen en l’ambient (construcció centrífuga) i que determinen el seu caràcter essencial” 

Però per a Boccioni el concepte de dinamisme és, entre tots, el més important;  és l’eix en torn del qual gira tota la seva poètica futurista. Una de les seves definicions és aquesta: “El dinamisme és la solidificació de la impressió sense amputar l’objecte ni aïllar-lo de l’únic element que el nodreix: la vida, és a dir, el moviment.” Complementant aquesta afirmació, diu en un altre lloc:

“El dinamisme és l’acció simultània del moviment característic i particular de l’objecte (moviment absolut) amb la transformació que l’objecte experimenta en els seus desplaçaments en relació amb l’ambient mòbil o immòbil (moviment relatiu)...” 

El tren Els futuristes pensaven que el “passat gloriós” d’Itàlia era un fre per a l’evolució de l’art. Per això s’interessen especialment per tot el que és nou, com la tecnologia, la indústria, la ciutat i la vida urbana, i els seus temes poètics preferits són l’estètica del dinamisme, de la velocitat, de la electricitat, de la guerra, etc. El tren, la locomotora, representa un dels símbols del progrés industrial, de la potència, de la força, de la velocitat, del dinamisme ... Treno en corsa (1922) Ivo Pannaggi Treno nato fuori dal sole (1924) Fortunato Depero Però l'interès dels músics pels trens ve de més lluny, segurament ve dels inicis de la industria del ferrocarril. I és que una locomotora de vapor en marxa és tot un fenomen sonor. Posem només alguns exemples de la llarga història d’aquesta relació, que, com es pot veure, sobrepassa molt àmpliament l’estricte mirada futurista del moviment artístic de principis del segle XX.   Galop del ferrocarril de vapor de Copenhaguen (1847) Hans Christian Lumbye Bahn Frei - Polka-schnell, op. 45 (1901) Eduard Strauss Pacific 231  Mouvement symphonique No.1 (1923) Arthur Honegger  O trenzinho do caipira  (1933) Héctor Villa-Lobos  Daybreak Express (1933) Duke Ellington Take The A Train (1941) Duke Ellington Orange Blossom Special (1938) Ervin T. Rouse Freight Train Blues Mississippi Fred McDowell Boogie Woogie Choo Choo Train (1951) Mabel Scott Downbound Train(1955) Chuck Berry  Freight Train Blues (1962) Bob Dylan  Different Trains, part 1. (1989) Steve Reich

Amb aquesta concepció Boccioni tendeix a refusar la primitiva i simplista traducció futurista del dinamisme com la repetició de moviments, de cames, de bressos i figures, substituint-la per la “recerca intuïtiva de la forma única que doni la continuïtat en l’espai, és a dir, de la forma única del succeir-se infinit.”

Les “línies-força” són la manifestació dinàmica d’aquesta forma, són la representació dels moviments de la matèria en la trajectòria que ve dictada per la línia de construcció de l’objecte i de la seva acció. En la tela, aquestes “línies-força” es resolen mitjançant les distintes direccions de les formes-color, és a dir, dels volums de color que creen la forma-color en la seva infinita mobilitat. 

La “simultaneïtat” és un concepte que comprèn tots els elements de la poètica de Boccioni.  En efecte, la “solidificació de l’impressionisme” no és res més que la simultaneïtat de l’objecte, ambient, atmosfera; la “compenetració dels plans” no és res més que la simultaneïtat de les diverses estructures objectives formules-cromàtiques entre sí; les “línies-força” no són res més que la simultaneïtat de forces centrífugues i forces centrípetes; el “dinamisme” no és res més que la simultaneïtat de moviment absolut i moviment relatiu.

Un dels aspectes més interessants dels escrits de Boccioni és la seva crítica al cubisme. Per a ell, el cubisme, tal com es va configurar en els seus protagonistes francesos, és un art de laboratori, és “l’anàlisi científic que estudia la vida en el cadàver, que disseca els músculs, les artèries i les venes per estudiar les seves funcions i descobrir les lleis de la creació.” Sens dubte, el cubisme va fer un pas endavant en prendre els elements de l’objecte en la seva “integritat constructiva” i en el seu valor plàstic, però, a pesar de tot, no va aconseguir superar l’enumeració ni l’adició, i quan va intentar la síntesi va caure en l’immobilisme, és a dir, una vegada més, en la visió tradicional de l’art.

Més interessant és la causa d’aquesta greu limitació del cubisme, causa que Boccioni descobreix en la incapacitat dels cubistes per concebre el “tema” del quadre o de l’escultura. Si és veritat –argumenta Boccioni- que és necessari destruir tots el vulgars hàbits literaris i filosòfics que infesten la pintura, és igualment veritat que no es pot reduir al pur formulisme dels acords de to, línia i volum. Per tant, és necessari que en l’obra hi hagi un “tema”, que permeti a l’artista fugir del doble perill de l’anècdota i de l’abstracció.  

La clau boccionana del “tema” està en l’emoció. Segons la seva definició, “emoció i tema són sinònims.” Per a Boccioni, l’emoció és un “estat d’ànim plàstic”. La realitat objectiva en moviment és un conjunt de forces, direccions, xocs, simpaties, afinitats, discrepàncies, explosions, espessors, llisors, pesos i elasticitats que “l’estat d’ànim plàstic” capta i organitza fins la transgressió completa dels objectes que són la seva causa i el seu fonament.