Síntesi del cubisme i
divisionisme
Si s’observa els quadres pintats al voltant de 1910,
s’observarà que el llenguatge emprat pels futuristes és fonamentalment el
divisionisme: un divisionisme dinàmic, on el moviment ve donat per les
fraccions lluminoses que envolten els cossos multiplicant la seva vibració i
dilatant-los en l’espai. La ciutat que
ascendeix, Escena al·legòrica i Dolor, de Boccioni, estan concebuts segons aquests mètodes, així com L’enterrament de l’anarquista Galli o l’Estació de Milà, de Carrà.
Dolore (1910)
Umberto Boccioni
La ciutat que s’aixeca (1911)
Umberto Boccioni
Stazione di Milano (1909)
Carlo Carrà
Funeral de l’anarquista Galli (1911)
Carlo Carrà
En el Manifest tècnic aquesta derivació directa del divisionisme està
clarament confirmada: “La pintura no pot subsistir sense divisionisme (...) En el pintor modern el divisionisme ha de ser un
complement congènit, que en la nostra
opinió és essencial i fatal”.
En el Manifest dels pintors futuristes tampoc hi falta l’homenatge a Segantini i a Previati.
L'ora
mesta (1892)
Giovanni Segantini
Camino
al Calvario (1904)
Gaetano Previati
Per altra part, les obres
prefuturistes de Balla, Boccioni, Carrà, Russolo són
veristes-divisionistes o impressionistes-divisionistes. Balla, que a Roma va exercir una gran influència en el jove Boccioni, era un representant típic del
positivisme científic i del verisme social en l’art. Que segons ell, només es
podia traduir a la pintura amb la tècnica divisionista.
Perfum (1910)
Luigi
Russolo
La famiglia Carelli
(1901-02)
Giacomo
Balla
Balla ja havia pintat suburbis, barris obrers, captaires, malalts i escenes de
misèria, una temàtica que també va influir en Boccioni i Sironi. Però
amb l’arribada del futurisme, Balla
va rebre la influència de les idees del jove amic Boccioni, pintant el 1912 la seva primera obra futurista, Gosset amb cadena, un quadre famós per
la temptativa de representar el moviment mitjançant la multiplicació de les
potes del gos, dels peus de la dama i de les oscil·lacions de la cada: solució del
dinamisme que posteriorment, com hem vist, serà refusat per Boccioni.
Dinamisme de gos amb cadena (1912)
Umberto Boccioni
Però, cap a 1911 es produeix
una transformació del primitiu futurisme en sentit cubista. La vibració
lluminosa divisionista en general persisteix, però les formes s’orienten cada
vegada més en direcció al sintetisme cubista. De 1912 a 1915 aquest fet domina
la producció futurista.
Els pavimentadors de carrers (1914)
Umberto Boccioni
És el cubisme analític el que
influencia particularment els futuristes. Un quadre com Dona + ampolla + casa, de Carrà,
o Tren
en un paisatge, de Severini, o Síntesi
de paisatge tardoral, de Soffici
(1913) dóna una justa mesura de com el cubisme havia impressionat els joves
futuristes italians.
Donna con bottiglia e casa (1913)
Carlo Carrà
Croce rossa treno passa
un villaggio (1915)
Gino
Severini
Sintesi di un paesaggio
autumnale (1912-1913)
Ardengo
Soffici
Sobre el problema de les
relacions del futurisme amb el cubisme, Boccioni
es va pronunciar en més d’un escrit. Per a ell l’assimilació de l’experiència
cubista va ser necessària per unir al contrast dels colors complementaris, heretat
dels neoimpressionistes o divisionistes, el contrast de les formes. Dit d’altre
manera, es tractava de fer una síntesi dinàmica de les dues recerques:
divisionisme del color i divisionisme de la forma.
El dinamisme futurista,
explica Boccioni, “es proposava unir
els esforços impressionistes i els esforços cubistes en un tot que pugués donar
una forma única, integral i dinàmica a la
idea de vibració (dinamisme impressionista) i la idea de volum (estètica
cubista).
Significat de Boccioni
Boccioni és, doncs, el representant més típic i més dotat del moviment i la seva
personalitat més conspícua. En l’hecatombe dels valors del segle XIX
degenerats, va intuir el perill del fragmentarisme impressionista, per una
part, i de l’arabesc de la pintura, per l’altra.
Per això, el seu esforç
creatiu i teòric va consistir en trobar un centre que substituís els vells
valors: una concepció unitària contra el fragmentarisme i un contingut nou que
donés una nova sang al pur plasticisme. En el seu pensament, l’estat d’ànim
plàstic, remei al risc de “perdre’s en l’abstracció”, havia de ser
precisament aquest centre.
Per tant, el futurisme no
havia de ser només una síntesi dels valors formals divisionistes i cubistes,
sinó també una síntesi dels valors expressionistes. Com Picasso, tampoc Boccioni
s’escapa a aquesta condició creativa. Per a ell, com per a Picasso, l’obra és el resultat expressiu de l’emoció: “L’emoció és
la que dona la mesura, frena l’anàlisi, legitima l’arbitri i crea el dinamisme”,
i sacrifica a l’emoció “tots els trucs de l’ofici”. Aquesta emoció, juntament
amb el que ell anomenava “la febre de la intuïció” i de la seva voluntat de treure
de dins les coses les infinites energies de la naturalesa, són aspectes del seu
particular expressionisme.
Umberto Boccioni
La importància de Boccioni i del primer futurisme resideix en la renovació de la sensibilitat davant la realitat contemporània, en la invenció o en el descobriment d’una nova temàtica que enriqueix el repertori de les imatges poètiques del món figuratiu. “La musicalitat de la línia i dels plecs d’un vestit modern té per a nosaltres una potència emotiva i simbòlica igual a la que el nu va tenir pels antics”, afirma el Manifest tècnic.
Tot i el justificat rebuig
crític en les seves manifestacions d’histerisme nacionalista i de abrupta
superficialitat, tot i així, el futurisme s’ha de tenir en compte. Entre altres
coses, sabem que no només el futurisme va degenerar... La nova avantguarda de
després de la Primera Guerra Mundial no naixerà a Itàlia fins aproximadament els
anys 1930, entre els intel·lectuals i artistes de l'oposició antifeixista.
Alguns dels trets característics del futurisme són conceptes
transversals que es troben en altres moviments artístics contemporanis: la simultaneïtat,
l’interès per la tecnologia i la màquina, l’agitació urbana, la violència...
Passa sovint, que artistes de disciplines artístiques no plàstiques s’emmarquin
en més d’un corrent. I en el camp musical potser encara és més difícil,
potser impossible, definir aquestes tendències.
Un exemple d’aquesta ambigüitat és aquests extractes de "Tango futurista" i "Futuredance
of Death" de la banda sonora de la pel·lícula "Drama v kabare futuristov No. 13"
(1913 - 1914), que podrien ser perfectament
identificable també com uns productes Dadà.
"Tango
futurista" i "Futuredance
of Death" (1913-1914)
Vladimir Kasyanov
Música a
l’entorn del moviment futurista
George Antheil va
ser un músic estatunidenc que va triomfar al París d’entre guerres. Es podria
considerar un dels compositors més propers a l’estètica futurista d’aquella
època. En el Ballet mécanique, que
per altra part va ser un producte de l’entorn Dadà, intervenen deu pianos, ventiladors
elèctrics de mida industrial, una sirena, i altres productors de sorolls; algunes
obres seves, com Airplaine Sonata o
Sonata Sauvage, també semblen
inspirades per les idees futuristes. Ezra Prund, James Joyce i altres escriptors modernistes van ser admiradors
d’ell, en canvi no va impressionar gens a Stravinsky
Ballet
mecànic (1924)
George Antheil
The Airplane (1923)
George Antheil
Sonate Sauvage (1922-23)
George Antheil
A Amèrica no va tenir massa
acollida i va acabar guanyant-se la vida escrivint bandes sonores per a les
pel·lícules de Hollywood.
Buffalo Bill (1936)
Música de George Antheil
Edgar Varese fou un compositor francès que el 1915 va emigrar a Estats Units. Abans
havia viscut uns anys a Berlín on va conèixer Bussoni. Inquiet per naturalesa, va ser un dels pioners de la música electrònica i impulsor d’innovacions
tecnològiques. En algunes de les seves obres,
per exemple en Hyperprisme (1922), Intégrales (1924-25) i en Ionisation (1929-1931), va donar a la percussió una
dimensió orquestral que no havia tingut fins aleshores. Tot i això, és autor
de grans obres simfòniques, com Amériques
(1918) i Arcanes (1927).
Intégrales (1924-25)
Edgard Varèse
Ionisation (1929-31)
Edgard Varese
Mijaíl Matiushin va ser un pintor i
músic destacat de l’avantguarda russa.
Va formar part de l’associació
dels futuristes russos, la Unió de la Joventut. Va conèixer Malévich i Mayakovsli.
Victòria
sobre el sol (1913)
Mijaíl Matiushin
Arseny Mikhailovich Avraamov fou un compositor rus i avantguardista. Va ser un pioner en les tècniques sonores cinematogràfiques.
Entre els seus invents es troba l’art gràfic sonor que s’estableix
directament a la banda sonora òptica de la pel·lícula “paper sound”, i
també un sistema microtonal de 48
notes. És famosa la seva Simfonia de
sirenes de fàbrica, en la que intervenen sirenes de vaixells, botzines
d’automòbil, sirenes de fàbrica, artilleria, metralladores, hidroavions, masses
de cors... la peça va ser dirigida per un equip de directors mitjançant
banderes i pistoles. La peça es va estrenar a la ciutat de Bakú el 1922, celebrant el cinquè aniversari de la Revolució
d'Octubre de 1917 i amb menys èxit a Moscou, un any després.
Symphony of Industrial Horns (1922)
Arseny Avraamov
Alexander Goedicke va ser un pianista i compositor rus de finals del segle XIX i mig segle
XX. Va ser professor al Conservatori de Moscou i gran intèrpret de l’obra de
Bach. Cosí del Nikolái Médtner, també pianista i compositor, que es va
manifestar molt en contra de les noves tendències musicals. Goedicke va compondre En Guerra motivat
per els esdeveniments de la Primera Guerra Mundial.
En Guerra" (Sis improvisacions per a orquestra) Op.26 (1915)
Alexander Goedicke
Arthur-Vincent Lourié fou un compositor rus nacionalitzat estatunidenc. Al 1912 s’establí a
París per traslladar-se definitivament als Estats Units al 1914. Algunes de
les seves obres estan molt influenciades per Stravinsky.
Prélude és una peça composta el 1912 en la tècnica microtonal (quarts de
to) pel compositor rus i interpretada aquí amb dos pianos sintonitzats un
quart de to.
Prélude op.12/2 (1912)
Arthur-Vincent Lourié
Arthur Honegger
va ser un compositor de nacionalitat suïssa, tot i que va néixer i passà la
major part de la seva vida a França. Va pertànyer al grup dels sis, grup amb
qui compartia l’admiració per Satie
i les noves tendències, tot i que de tots els companys de grup potser és el
que té un llenguatge més allunyat de la simplicitat postromàntica.la seva
obra més interpretada és Pacific 231, en la que imita el so d’una locomotora de vapor. "Sempre
he estimat les locomotores d'una manera passional -diu Honegger-. Per a mi, són éssers vius que estimo, igual que altres estimen les
dones o els cavalls".
Pacific 231 Mouvement symphonique No.1 (1923)
Arthur Honegger
El pas d'acer és
un ballet de Serguei Prokófiev escrit
l'any 1926. Forma part de l'opus 41 i està compost de dues escenes que recullen
onze danses compostes per Prokófiev. El ballet va ser un encàrrec de Sergei Diaghilev, que va quedar
impressionat per la música de Prokófiev
en una exhibició a París d'artistes contemporanis russos, l'any 1925. Prokófiev va escriure la partitura
durant els anys 1925 i 1926, durant un viatge als Estats Units. El
compositor va escriure que aquesta música representà "Un viatge al
llenguatge musical rus, no un conte de fades de Afanasyev, sinó un que va
descriure la vida contemporània.” (Viquipèdia)
Le pas d'acier Op. 46 (1926)
(4.Les marteaux
5.Finale)
Sergei Prokofiev
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada