CAPÍTOL 8 CONTRADICCIONS DEL FUTURISME (III)

La poètica

La teorització més completa de la poètica figurativa futurista ens la va donar Boccioni amb els seus escrits recollits en el volum Pittura, scultura futuriste publicat al 1914 a Milà. Gran part de la terminologia de Boccioni i algunes de les seves idees centrals deriven directament de Bergson.

Segons Giovanni Papini  “el creure’ns valents ens fa adquirir realment el valor (...). El pessimista que considera dolenta la vida contribueix amb el seu dolor i els seus laments a fer-la dolenta de veritat; l’optimista que creu en la bondat de la vida és un dels factors d’aquesta bondat, amb l’alegria i la força que li dona aquesta creença”.

Dit d’una altra manera: “És preferible el risc d’una elecció equivocada a l’elecció passiva i implícita de la inacció escèptica i agnòstica”.

Voluntarisme, activisme, utilitarisme, risc i aventura, no coincidien aquests termes amb els pressupòsits del futurisme? D’aquesta manera el pragmatisme es convertia en un altre dels components dels clima cultural de l’època, i específicament del futurisme, juntament amb l’anarquisme, el nietzschianisme, el positivisme i l’idealisme: components dominats encara pel component major del nacionalisme. Així, l’elecció irracional de la guerra havia trobat la correcte justificació pragmàtica.

Boccioni resumeix els punts del seu esforç teòric en sis anunciats:

                     1.-Solidificació de l’impressionisme

               2.-Expansió dels cossos en l’espai

               3.-Simultaneïtat

               4.-Compenetració dels plans

               5.-Dinamisme

               6.-Tema

La crítica que feien els expressionistes i els cubistes a l’impressionisme era que, aquest, només capta les dades parcials, no la substància de les coses. Els futuristes no menyspreen la dada, l’accident impressionista, al contrari, estan convençuts que la dada accidental és part inseparable de la realitat:

“Mentre els impressionistes fan un quadre per donar un moment particular i subordinen la vida del quadre a la seva semblança amb aquell moment, nosaltres sintetitzem tots els moments (de temps, lloc, forma i color-to)  i així construïm un quadre”

Boccioni es plantejava el mateix problema que Cézanne, però mentre aquest ho volia resoldre  buscant la forma estàtica, els futuristes intentaven aconseguir l’objectiu amb les formes dinàmiques.  

Els sorolls del carrer entren a casa (1911)

Umberto Boccioni

Visions simultànies (1911-12)

Umberto Boccioni

Dinamisme d’un ciclista (1913)

Umberto Boccioni

“L’expansió dels cossos en l’espai” és un altre dels punts de Boccioni: “Nosaltres concebem l’objecte com a nucli (construcció centrípeta) del que parteixen les forces (línies-formes-força) que el defineixen en l’ambient (construcció centrífuga) i que determinen el seu caràcter essencial” 

Però per a Boccioni el concepte de dinamisme és, entre tots, el més important;  és l’eix en torn del qual gira tota la seva poètica futurista. Una de les seves definicions és aquesta: “El dinamisme és la solidificació de la impressió sense amputar l’objecte ni aïllar-lo de l’únic element que el nodreix: la vida, és a dir, el moviment.” Complementant aquesta afirmació, diu en un altre lloc:

“El dinamisme és l’acció simultània del moviment característic i particular de l’objecte (moviment absolut) amb la transformació que l’objecte experimenta en els seus desplaçaments en relació amb l’ambient mòbil o immòbil (moviment relatiu)...” 

El tren Els futuristes pensaven que el “passat gloriós” d’Itàlia era un fre per a l’evolució de l’art. Per això s’interessen especialment per tot el que és nou, com la tecnologia, la indústria, la ciutat i la vida urbana, i els seus temes poètics preferits són l’estètica del dinamisme, de la velocitat, de la electricitat, de la guerra, etc. El tren, la locomotora, representa un dels símbols del progrés industrial, de la potència, de la força, de la velocitat, del dinamisme ... Treno en corsa (1922) Ivo Pannaggi Treno nato fuori dal sole (1924) Fortunato Depero Però l'interès dels músics pels trens ve de més lluny, segurament ve dels inicis de la industria del ferrocarril. I és que una locomotora de vapor en marxa és tot un fenomen sonor. Posem només alguns exemples de la llarga història d’aquesta relació, que, com es pot veure, sobrepassa molt àmpliament l’estricte mirada futurista del moviment artístic de principis del segle XX.   Galop del ferrocarril de vapor de Copenhaguen (1847) Hans Christian Lumbye Bahn Frei - Polka-schnell, op. 45 (1901) Eduard Strauss Pacific 231  Mouvement symphonique No.1 (1923) Arthur Honegger  O trenzinho do caipira  (1933) Héctor Villa-Lobos  Daybreak Express (1933) Duke Ellington Take The A Train (1941) Duke Ellington Orange Blossom Special (1938) Ervin T. Rouse Freight Train Blues Mississippi Fred McDowell Boogie Woogie Choo Choo Train (1951) Mabel Scott Downbound Train(1955) Chuck Berry  Freight Train Blues (1962) Bob Dylan  Different Trains, part 1. (1989) Steve Reich

Amb aquesta concepció Boccioni tendeix a refusar la primitiva i simplista traducció futurista del dinamisme com la repetició de moviments, de cames, de bressos i figures, substituint-la per la “recerca intuïtiva de la forma única que doni la continuïtat en l’espai, és a dir, de la forma única del succeir-se infinit.”

Les “línies-força” són la manifestació dinàmica d’aquesta forma, són la representació dels moviments de la matèria en la trajectòria que ve dictada per la línia de construcció de l’objecte i de la seva acció. En la tela, aquestes “línies-força” es resolen mitjançant les distintes direccions de les formes-color, és a dir, dels volums de color que creen la forma-color en la seva infinita mobilitat. 

La “simultaneïtat” és un concepte que comprèn tots els elements de la poètica de Boccioni.  En efecte, la “solidificació de l’impressionisme” no és res més que la simultaneïtat de l’objecte, ambient, atmosfera; la “compenetració dels plans” no és res més que la simultaneïtat de les diverses estructures objectives formules-cromàtiques entre sí; les “línies-força” no són res més que la simultaneïtat de forces centrífugues i forces centrípetes; el “dinamisme” no és res més que la simultaneïtat de moviment absolut i moviment relatiu.

Un dels aspectes més interessants dels escrits de Boccioni és la seva crítica al cubisme. Per a ell, el cubisme, tal com es va configurar en els seus protagonistes francesos, és un art de laboratori, és “l’anàlisi científic que estudia la vida en el cadàver, que disseca els músculs, les artèries i les venes per estudiar les seves funcions i descobrir les lleis de la creació.” Sens dubte, el cubisme va fer un pas endavant en prendre els elements de l’objecte en la seva “integritat constructiva” i en el seu valor plàstic, però, a pesar de tot, no va aconseguir superar l’enumeració ni l’adició, i quan va intentar la síntesi va caure en l’immobilisme, és a dir, una vegada més, en la visió tradicional de l’art.

Més interessant és la causa d’aquesta greu limitació del cubisme, causa que Boccioni descobreix en la incapacitat dels cubistes per concebre el “tema” del quadre o de l’escultura. Si és veritat –argumenta Boccioni- que és necessari destruir tots el vulgars hàbits literaris i filosòfics que infesten la pintura, és igualment veritat que no es pot reduir al pur formulisme dels acords de to, línia i volum. Per tant, és necessari que en l’obra hi hagi un “tema”, que permeti a l’artista fugir del doble perill de l’anècdota i de l’abstracció.  

La clau boccionana del “tema” està en l’emoció. Segons la seva definició, “emoció i tema són sinònims.” Per a Boccioni, l’emoció és un “estat d’ànim plàstic”. La realitat objectiva en moviment és un conjunt de forces, direccions, xocs, simpaties, afinitats, discrepàncies, explosions, espessors, llisors, pesos i elasticitats que “l’estat d’ànim plàstic” capta i organitza fins la transgressió completa dels objectes que són la seva causa i el seu fonament.  

CAPÍTOL 8 CONTRADICCIONS DEL FUTURISME (IV)

Síntesi del cubisme i divisionisme

Si s’observa  els quadres pintats al voltant de 1910, s’observarà que el llenguatge emprat pels futuristes és fonamentalment el divisionisme: un divisionisme dinàmic, on el moviment ve donat per les fraccions lluminoses que envolten els cossos multiplicant la seva vibració i dilatant-los en l’espai. La ciutat que ascendeix, Escena al·legòrica i Dolor, de Boccioni, estan concebuts segons aquests mètodes, així com L’enterrament de l’anarquista Galli o l’Estació de Milà, de Carrà.

Dolore (1910)

Umberto Boccioni

La ciutat que s’aixeca (1911)

Umberto Boccioni

Stazione di Milano (1909)

Carlo Carrà

Funeral de l’anarquista Galli (1911)

Carlo Carrà

En el Manifest tècnic aquesta derivació directa del divisionisme està clarament confirmada: “La pintura no pot subsistir sense divisionisme (...) En el pintor modern el divisionisme ha de ser un complement congènit, que en la nostra opinió és essencial i fatal”.

En el Manifest dels pintors futuristes tampoc hi falta l’homenatge a Segantini i a Previati. 

L'ora mesta (1892)

Giovanni Segantini 

Camino al Calvario (1904)

Gaetano Previati

Per altra part, les obres prefuturistes de Balla, Boccioni, Carrà, Russolo són veristes-divisionistes o impressionistes-divisionistes. Balla, que a Roma va exercir una gran influència en el jove Boccioni, era un representant típic del positivisme científic i del verisme social en l’art. Que segons ell, només es podia traduir a la pintura amb la tècnica divisionista.

Perfum (1910)

Luigi Russolo  

La famiglia Carelli (1901-02)

Giacomo Balla

Balla ja havia pintat suburbis, barris obrers, captaires, malalts i escenes de misèria, una temàtica que també va influir en Boccioni i Sironi. Però amb l’arribada del futurisme, Balla va rebre la influència de les idees del jove amic Boccioni, pintant el 1912 la seva primera obra futurista, Gosset amb cadena, un quadre famós per la temptativa de representar el moviment mitjançant la multiplicació de les potes del gos, dels peus de la dama i de les oscil·lacions de la cada: solució del dinamisme que posteriorment, com hem vist, serà refusat per Boccioni. En qualsevol cas, aquest quadre de Balla també està fet amb tècnica divisionista. 

Dinamisme de gos amb cadena (1912)

Umberto Boccioni

Però, cap a 1911 es produeix una transformació del primitiu futurisme en sentit cubista. La vibració lluminosa divisionista en general persisteix, però les formes s’orienten cada vegada més en direcció al sintetisme cubista. De 1912 a 1915 aquest fet domina la producció futurista.   

Els pavimentadors de carrers (1914)

Umberto Boccioni

És el cubisme analític el que influencia particularment els futuristes. Un quadre com Dona + ampolla + casa, de Carrà, o  Tren en un paisatge, de Severini, o Síntesi de paisatge tardoral, de Soffici (1913) dóna una justa mesura de com el cubisme havia impressionat els joves futuristes italians. 

Donna con bottiglia e casa (1913)

Carlo Carrà

Croce rossa treno passa un villaggio (1915)

Gino Severini

Sintesi di un paesaggio autumnale (1912-1913)

Ardengo Soffici

Sobre el problema de les relacions del futurisme amb el cubisme, Boccioni es va pronunciar en més d’un escrit. Per a ell l’assimilació de l’experiència cubista va ser necessària per unir al contrast dels colors complementaris, heretat dels neoimpressionistes o divisionistes, el contrast de les formes. Dit d’altre manera, es tractava de fer una síntesi dinàmica de les dues recerques: divisionisme del color i divisionisme de la forma.

El dinamisme futurista, explica Boccioni, “es proposava unir els esforços impressionistes i els esforços cubistes en un tot que pugués donar una forma única, integral i dinàmica a la idea de vibració (dinamisme impressionista) i la idea de volum (estètica cubista).

Significat de Boccioni

Boccioni és, doncs, el representant més típic i més dotat del moviment i la seva personalitat més conspícua. En l’hecatombe dels valors del segle XIX degenerats, va intuir el perill del fragmentarisme impressionista, per una part, i de l’arabesc de la pintura, per l’altra.

Per això, el seu esforç creatiu i teòric va consistir en trobar un centre que substituís els vells valors: una concepció unitària contra el fragmentarisme i un contingut nou que donés una nova sang al pur plasticisme. En el seu pensament, l’estat d’ànim plàstic, remei al risc de “perdre’s en l’abstracció”, havia de ser precisament aquest centre.

Per tant, el futurisme no havia de ser només una síntesi dels valors formals divisionistes i cubistes, sinó també una síntesi dels valors expressionistes. Com Picasso, tampoc Boccioni s’escapa a aquesta condició creativa. Per a ell, com per a Picasso, l’obra és el resultat expressiu de l’emoció: “L’emoció és la que dona la mesura, frena l’anàlisi, legitima l’arbitri i crea el dinamisme”, i sacrifica a l’emoció “tots els trucs de l’ofici”. Aquesta emoció, juntament amb el que ell anomenava “la febre de la intuïció” i de la seva voluntat de treure de dins les coses les infinites energies de la naturalesa, són aspectes del seu particular expressionisme. 

Umberto Boccioni

La importància de Boccioni i del primer futurisme resideix en la renovació de la sensibilitat davant la realitat contemporània, en la invenció o en el descobriment d’una nova temàtica que enriqueix el repertori de les imatges poètiques del món figuratiu. “La musicalitat de la línia i dels plecs d’un vestit modern té per a nosaltres una potència emotiva i simbòlica igual a la que el nu va tenir pels antics”, afirma el Manifest tècnic.

Tot i el justificat rebuig crític en les seves manifestacions d’histerisme nacionalista i de abrupta superficialitat, tot i així, el futurisme s’ha de tenir en compte. Entre altres coses, sabem que no només el futurisme va degenerar... La nova avantguarda de després de la Primera Guerra Mundial no naixerà a Itàlia fins aproximadament els anys 1930, entre els intel·lectuals i artistes de l'oposició antifeixista.

Alguns dels trets característics del futurisme són conceptes transversals que es troben en altres moviments artístics contemporanis: la simultaneïtat, l’interès per la tecnologia i la màquina, l’agitació urbana, la violència... Passa sovint, que artistes de disciplines artístiques no plàstiques s’emmarquin en més d’un corrent. I en el camp musical potser encara és més difícil, potser impossible, definir aquestes tendències. Un exemple d’aquesta ambigüitat és aquests  extractes de "Tango futurista" i "Futuredance of Death" de la banda sonora de la pel·lícula "Drama v kabare futuristov No. 13" (1913 - 1914), que podrien ser perfectament  identificable també com uns productes Dadà.  "Tango futurista" i "Futuredance of Death" (1913-1914) Vladimir Kasyanov Música a l’entorn del moviment futurista George Antheil va ser un músic estatunidenc que va triomfar al París d’entre guerres. Es podria considerar un dels compositors més propers a l’estètica futurista d’aquella època. En el Ballet mécanique, que per altra part va ser un producte de l’entorn Dadà, intervenen deu pianos, ventiladors elèctrics de mida industrial, una sirena, i altres productors de sorolls; algunes obres seves, com Airplaine Sonata o Sonata Sauvage, també semblen inspirades per les idees futuristes.  Ezra Prund, James Joyce i altres escriptors modernistes van ser admiradors d’ell, en canvi no va impressionar gens a Stravinsky Ballet mecànic (1924) George Antheil The Airplane (1923) George Antheil Sonate Sauvage (1922-23) George Antheil A Amèrica no va tenir massa acollida i va acabar guanyant-se la vida escrivint bandes sonores per a les pel·lícules de Hollywood. Buffalo Bill (1936) Música de George Antheil Edgar Varese fou un compositor francès que el 1915 va emigrar a Estats Units. Abans havia viscut uns anys a Berlín on va conèixer Bussoni. Inquiet per naturalesa, va ser un dels pioners de  la música electrònica i impulsor d’innovacions tecnològiques. En algunes de les seves obres,  per exemple en  Hyperprisme (1922), Intégrales (1924-25)  i en Ionisation (1929-1931), va donar a la percussió una dimensió orquestral que no havia tingut fins aleshores. Tot i això, és autor de grans obres simfòniques, com Amériques (1918) i Arcanes (1927). Intégrales (1924-25) Edgard Varèse Ionisation (1929-31) Edgard Varese Mijaíl Matiushin va ser un pintor i músic destacat de l’avantguarda russa.  Va formar part de  l’associació dels futuristes russos, la Unió de la Joventut. Va conèixer  Malévich i  Mayakovsli.  Victòria sobre el sol (1913) Mijaíl Matiushin Arseny Mikhailovich Avraamov fou un compositor rus i avantguardista.  Va ser un pioner en les tècniques sonores cinematogràfiques. Entre els seus invents es troba l’art gràfic sonor que s’estableix directament a la banda sonora òptica de la pel·lícula “paper sound”, i també  un sistema microtonal de 48 notes. És famosa la seva Simfonia de sirenes de fàbrica, en la que intervenen sirenes de vaixells, botzines d’automòbil, sirenes de fàbrica, artilleria, metralladores, hidroavions, masses de cors... la peça va ser dirigida per un equip de directors mitjançant banderes i pistoles. La peça es va estrenar a la ciutat de Bakú el 1922, celebrant el cinquè aniversari de la Revolució d'Octubre de 1917 i amb menys èxit a Moscou, un any després. Symphony of Industrial Horns (1922) Arseny Avraamov Alexander Goedicke va ser un pianista i compositor rus de finals del segle XIX i mig segle XX. Va ser professor al Conservatori de Moscou i gran intèrpret de l’obra de Bach. Cosí del Nikolái Médtner, també pianista i compositor, que es va manifestar molt en contra de les noves tendències musicals. Goedicke va compondre En Guerra motivat per els esdeveniments de la Primera Guerra Mundial. En Guerra" (Sis improvisacions per a orquestra) Op.26 (1915) Alexander Goedicke Arthur-Vincent Lourié fou un compositor rus nacionalitzat estatunidenc. Al 1912 s’establí a París per traslladar-se definitivament als Estats Units al 1914. Algunes de les seves obres estan molt influenciades per Stravinsky. Prélude és una peça composta el 1912 en la tècnica microtonal (quarts de to) pel compositor rus i interpretada aquí amb dos pianos sintonitzats un quart de to. Prélude op.12/2 (1912) Arthur-Vincent Lourié Arthur Honegger va ser un compositor de nacionalitat suïssa, tot i que va néixer i passà la major part de la seva vida a França. Va pertànyer al grup dels sis, grup amb qui compartia l’admiració per Satie i les noves tendències, tot i que de tots els companys de grup potser és el que té un llenguatge més allunyat de la simplicitat postromàntica.la seva obra més interpretada és  Pacific 231, en la que imita el so d’una locomotora de vapor. "Sempre he estimat les locomotores d'una manera passional -diu Honegger-. Per a mi, són éssers vius que estimo, igual que altres estimen les dones o els cavalls". Pacific 231 Mouvement symphonique No.1 (1923) Arthur Honegger El pas d'acer és un ballet de Serguei Prokófiev escrit l'any 1926. Forma part de l'opus 41 i està compost de dues escenes que recullen onze danses compostes per Prokófiev. El ballet va ser un encàrrec de Sergei Diaghilev, que va quedar impressionat per la música de Prokófiev en una exhibició a París d'artistes contemporanis russos, l'any 1925.  Prokófiev va escriure la partitura durant els anys 1925 i 1926, durant un viatge als Estats Units. El compositor va escriure que aquesta música representà "Un viatge al llenguatge musical rus, no un conte de fades de Afanasyev, sinó un que va descriure la vida contemporània.” (Viquipèdia)  Le pas d'acier Op. 46 (1926) (4.Les marteaux 5.Finale) Sergei Prokofiev