LES AVANTGUARDES ARTÍSTIQUES DEL SEGLE XX
Mario De Micheli
(1914-2004)
UNITAT DEL SEGLE XIX
Art i realitat
L’art modern no va néixer
per evolució de l’art del segle XIX, al contrari, va néixer d’una ruptura amb
els valors vuitcentistes. Els anys precedents a 1848 es
produí una transformació revolucionària que afectà al pensament filosòfic,
polític, literari i a l’acció del món intel·lectual.
L'historiador britànic Namier va dir:
El continent europeu reaccionà als impulsos i a l’íntim dinamisme de la
revolució amb una notable uniformitat, a pesar de les diferents llengües i
races, així com el nivell polític, social i econòmic dels països afectats; però
en aquesta època el denominador comú era ideològic, i en el món intel·lectual
del continent europeu hi havia unitat i cohesió.
La revolució de 1848 va ser el resultat de trenta tres anys de pau europea
acuradament mantinguda sobre una base deliberadament contrarevolucionària.
En els trenta anys que
precedeixen la revolució de 1848 les idees i sentiments de la Revolució
francesa arriben a la maduresa i es pren consciència de la moderna concepció de
poble i els conceptes de llibertat i
progrés adquireixen una nova força. Les
idees de llibertat i socialisme impulsen als intel·lectuals a batre’s, no només
amb les seves obres, sinó amb armes a la mà. Baudelaire fou vist entre els insurgents amb un fusell a l’espatlla.
La liberté guidant le peuble (1830)
Eugène
Delacroix
El mateix Baudelaire, en aquells dies, va fundar una publicació revolucionària: La Salut Public
Charles Baudelaire
(1821-1867)
Baudelaire va escriure el pròleg de la publicació de Chants des ouvriers de Pierre
Dupont, que n'era també l'autor de la lletra i de la música. Aquest cant es convertiria en l’himne revolucionari de 1848.
Pierre Dupont
(1821.1870)
Le chant des ouvriers(1846)
Nous dont la lampe, le matin,
Au clairon du coq se rallume,
Nous tous qu’un salaire incertain
Ramène avant l’aube à l’enclume,
Nous qui des bras, des pieds, des mains,
De tout le corps luttons sans cesse,
Sans abriter nos lendemains
Contre le froid de la vieillesse,
Aimons-nous, et quand nous pouvons
Nous unir pour boire à la ronde,
Que le canon se taise ou gronde,
Au clairon du coq se rallume,
Nous tous qu’un salaire incertain
Ramène avant l’aube à l’enclume,
Nous qui des bras, des pieds, des mains,
De tout le corps luttons sans cesse,
Sans abriter nos lendemains
Contre le froid de la vieillesse,
Aimons-nous, et quand nous pouvons
Nous unir pour boire à la ronde,
Que le canon se taise ou gronde,
Buvons, buvons, buvons,
À l’indépendance du monde !
À l’indépendance du monde !
Altres músiques
revolucionàries d’aquesta època
La carmagnole
Himne
revolucionari de 1792 en la caiguda de la monarquia.
Originàriament era una
dansa que venia d’Itàlia.
Danson la Carmagnole
Vive le son, vive le son
Danson la Carmagnole
Vive le son du canon!
Andrea Chénier
Umberto
Giordano
Le Chant
du Départ (hymne révolutionnaire et républicain)
Étienne Nicolas Méhul (música), Marie-Joseph Chénier (lletra) (1794).
El Chant du Départ
-Cançó de la partida-, és una cançó revolucionària i de guerra escrita el 1794.
Alguns autors la consideren l'himne del Primer Imperi Francès, ja que Napoleó Bonaparte la preferia a la Marsellesa. De fet, va ser
sobrenomenada: "la Germana de
Marseillaise" pels soldats de la República Francesa.
La pressió de les forces populars que en tot aquest període es va anar fent cada vegada més enèrgica, és captada pels intel·lectuals com un element decisiu de la història moderna. L’art i la literatura són vistos com a reflex d’aquesta realitat, expressió activa del poble.
En aquest context, la realitat es converteix en la qüestió
central de la producció artística. És la gran època del realisme. I d’aquesta posició naixerà també el consens cap al
naturalisme de Zola i dels pintors de l’escola realista: Courbet, Daumier i
Millet. (1855, Exposició a París sota el títol “Realisme”)
En els escrits de Courbet
aquesta consciència es manifesta obertament: “En renegar de l’ideal fals i
convencional, a 1848 vaig aixecar la bandera del realisme, l’única capaç de
posar l’art al servei del poble.”
La regla fonamental de
l’art realista era el vincle directe amb
tots els aspectes de la vida, fins i tot els aspectes més immediats i
quotidians: fora la mitologia, fora el quadre de reevocació històrica, fora la
bellesa convencional dels cànons clàssics.I a aquesta regla i a aquesta poètica de la realitat van ser fidels els artistes més representatius de l'escola realista: Courbet, Daumier i Millet.
Les cribleuses de blé (1854)
Gustave Courbet
Les casseurs de pierres (1849)
Gustave Courbet
La Lavandière (1863)
Honoré Daumier
Le wagon de troisième classe (1864)
Honoré Daumier
L’Angélus (1859)
Jean-François Millet
La
meridienne ou les quate heures de la journée (1886)
Jean-François Millet
Al segle XIX París és realment la capital de les arts i de les noves
polítiques. A més dels patriotes exiliats, els refugiats, els poetes i
literaris revolucionaris, allà hi
confluïen des de totes les parts del món els artistes democràtics que volien
renovar i crear un art nou.
Però el procés revolucionari també arribava d’aquells països d’Europa que
encara no tenien una autèntica cultura nacional. A Itàlia mateix, aquesta és
l’època del despertar de la seva cultura nacional i de l’art figuratiu en
particular. Els nous artistes italians seran els més vinculats a les vivències
i als sentiments del Resurgimento. Fattori va escriure a les seves memòries: “Va arribar
1859 i va ser una revolució de redempció pàtria i d’art, i sorgiren els macchiaioli”. Fattori va ser un dels
pintors del grup anomenat macchiaioli ( macchia
en italià vol dir taca).
Eren famoses les reunions dels macchiaioli
al Café Michelangelo de Florència.
Les discussions que es mantenien en aquestes tertúlies d’artistes, freqüentment
assumien un caràcter tècnic. Precisament d’aquestes discussions va néixer la
teoria de la macchia.
Caffè
Michelangiolo
Giovanni Fattori
EL VERISME
Una mica més tard, cap a 1890, sorgí a Itàlia l’escola operística que es coneix amb el nom de verisme. Es caracteritza per tractar temes de la vida diària, de la mateixa manera que havien fet anteriorment els pintors realistes i els micchiaioli.
Una mica més tard, cap a 1890, sorgí a Itàlia l’escola operística que es coneix amb el nom de verisme. Es caracteritza per tractar temes de la vida diària, de la mateixa manera que havien fet anteriorment els pintors realistes i els micchiaioli.
Es considera que la primera òpera verista és La cavalleria rusticana (1890) de Pietro
Mascagni, però el
gran representant d’aquest corrent fou Giacomo
Puccini (1858-1924), amb un gran
realisme en les seves escenes, principalment a La Bohème (1896).
La Bohème
Giacomo Puccini
ELS NACIONALISMES
En la música instrumental clàssica, a la
segona meitat del segle XIX, també s’aprecia la
influència d’aquests canvis que s’han produït en l’art. Com a reflex de les inquietuds
polítiques del moment, neixen les escoles nacionalistes. Posar la mirada en la idiosincràsia nacional (folklore,
tradicions, llengua, història...), és una manera d’apropar-se a la realitat, al tarannà
del poble.
En són
una mostra el grup dels cinc a Rússia amb Borodin, Cui, Balakirev, Mussorgski i
Rimski-Korsakov; a Bohèmia amb
Dvorak, Smetana i després Janácek; l’escola
escandinava amb Sibelius i Grieg; l’anglesa amb Elgar i Vaughan Williams i l’espanyola amb Albéniz, Granados i Falla.
Danses espanyoles, núm.5 Andalusa.
Enric Granados
Entre
els compositors, una nova tendència en el gènere simfònic va anar prenent força: l’interès per
concentrar la narració musical en una forma més compacte i més lliure que la simfonia. D’aquest
impuls naixerà el poema simfònic. En un principi, el poema simfònic parteix d’una concepció semblant a l’obertura.
Les Hèbrides (Obertura)
Fèlix Mendelsshon
El poema simfònic, de forma lliure, no sotmès a una estructura predeterminada, és una aproximació musical a la narració literària, a la descripció de
paisatges, personatges i històries. Si bé alguns poemes simfònics continuen basant-se
en personatges clàssics o mitològics -Tasso o Hamlet de Liszt, Així parlà Zaratrustra
o El
Quixot de Strauss, per exemple-,
també s’obre a temàtiques més populars: En les estepes de l'Àsia central de Borodin, Els quadres d’una exposició de Mussorgski, La meva pàtria de Smetana, El camí de Jaume Pahissa,
Simfonia alpina de Strauss, L’aprenent de bruixot de Paul
Dukas, etc.
Vltava (Moldava)
La meva pàtria
Bedrich Smetana
El Moldava és el segon del poemes simfònics que integren l’obra La meva pàtria. En les pròpies paraules del compositor, la música descriu el transcurs del riu, des dels dos rierols que s'ajunten en el seu naixement, passant pels boscos de la Bohèmia, alentint la marxa a la llum de la lluna, precipitant-se pels ràpids de sant Joan, travessant Praga per sota els ponts fins arribar a la desembocadura a l’Elba.
Bydlo
Quadres d'una exposició
Modest Mussorgski
El pla descriptiu de la música dels poemes simfònics, i fins i tot a
vegades figuratiu, l’apropa a l’art
realista de meitat de segle XIX. En aquest número dels Quadres d’una exposició de Mussorgki
es descriu el fatigós pas d’un carro arrossegat per bous que s’apropa per un camí
enfangat, passa per davant nostre i s’allunya feixugament fins a desaparèixer.
Un dels recursos narratius que sovint es troben en els
poemes simfònics és el Leitmotiv (o idée fixe, com deia Berlioz). En el poema simfònic Till Eulenspiegels, el personatge
juganer, i a vegades fins i tot insolent, el podem identificar amb aquest tema
musical:
Richard Strauss
Però va
ser Berlioz amb la Simfonia fantàstica qui va potenciar l’ús
del leivmotiv, consistent en un tema
musical no massa llarg que s’associa a un personatge, un sentiment o idea abstracta. La simfonia respon a un programa extramusical (d'aquí ve la denominació de música programàtica), que tal com va deixar escrit el mateix compositor es fonamenta en una experiència personal, on s’evoca la fascinació que sent un artista (Berlioz) per
una noia jove (Harriet).
El litmotiv,
el tema de Harriet, apareixerà en els cinc moviments de la simfonia i s’anirà
modificant i adaptant al context expressiu de la narració.
Leitmotiv de la Simfonia fantàstica
Hector Berlioz
EPÍLEG TRÀGIC
El que aquí ens interessa destacar és aquesta “unitat” històrica, política
i cultural de les forces burgeses-populars al voltant de 1848, perquè de la crisi
d’aquesta unitat neix l’art de l’avantguarda i gran part del pensament
contemporani.
El començament de la crisi es pot fer coincidir amb la fi de les
revolucions europees a la meitat del segle XIX. Els signes es faran més evidents
després del 1871, després dels tràgics esdeveniments de la Comuna de París.
Aquesta pàgina de la història té una importància decisiva perquè representa una
de les últimes ocasions en que un ampli
sector d’escriptors, poetes i artistes van participar conjuntament en una acció política d’excepcional
abast. L’adhesió dels artistes a la Comuna fou tan ràpida, espontània i viva
que només amb les seves forces formaren una companyia de combatents. Però
també s’hi van adherir científics, músics, actors i estudiants. La Comuna va ser l’últim i gloriós episodi d’aquella
unitat.
.jpg)
