CAPÍTOL 7 LA LLIÇÓ CUBISTA (IV)

Braque i Léger

El destí de Braque i de Léger era diferent del de Picasso. Braque és, potser, l’artista que es va deslliurar més aviat i amb més desimboltura de les lleis del cubisme integral. Ferit greument a la guerra, quan el 1917 reprèn el treball, ja es troba en plena evolució. El geometrisme dels seus quadres anteriors a 1914 ha acabat, així com també es van acabar els contrastos crus del color.

Retrat d’una dona (1910)

Georges Braque

Ampolles i peixos (1910-12)

Georges Braque

Neix el Braque que coneixem, delicat, elegíac, subtil, elegant: un “moderat” de la pintura. “Estimo la regla que corregeix l’emoció, estimo l’emoció que corregeix la regla.” Aquest és l’axioma estètic que Braque anuncia i al que s’adapta a partir d’aquests anys.   

Fruits et fourchettes (1929)

Georges Braque

Nature morte (1930)

Georges Braque

Pintor prudent i intimista, investiga en el teixit pictòric que el cubisme havia trossejat. En les seves teles flueix una sensible gràcia decorativa.  Braque és un pintor silenciós, en ell no hi ha un color que surti del context, que sigui cridaner. Rebutja la teorització, les matemàtiques i el cientificisme. En va es busca en ell l’intel·lectualisme de Gris o el rigorisme de Gleizes.

Guitarra i fruitera (1918)

Juan Gris

Retrat d’Igor Stravinsky (1914)

Albert Gleizes

Després d’un primer període en el que la investigació es portava en una sola direcció, el cubisme de Braque entra en una fase més modulada i, finalment, en una de lliure i d’un alt nivell qualitatiu. De les teles de Braque es desprèn una lliçó de mesura, de discreció i prudència, però no per això menys persuasiva.

El talent i la direcció del treball de Léger és decididament contrari a Braque. Allà on Braque es mostra dolç i elegíac, Léger es presenta aspre i heroic; allà on Braque desplega una finor gairebé aristocràtica, Léger s’imposa amb un vigor quasi vulgar. 

Léger havia sigut dissenyador industrial i, en les seves mans, el cubisme es transforma en alguna cosa dura i tècnica més que en matemàtica. No tant com Braque, però Léger és un teòric i un especulatiu. De tot el grup cubista és el que va estar més al marge, i, juntament amb Picasso, va ser el que el va desenvolupar amb més originalitat.  

Després de les primeres pintures a la manera cubista i figurativament definides, entre 1912 i 1914, va arribar a una pintura quasi abstracta: en la recerca d’un llenguatge estava oblidant qualsevol altra cosa. És l’experiència de la guerra el que el va portar a la consideració del que és real. Ell mateix ho explica amb claredat:

“Destinat al cos d’enginyers, els meus nous amics eren miners, soldadors, artesans de la fusta i el ferro (...) En aquell mateix període vaig quedar enlluernat per la culata d’un canó del 75 oberta a ple sol, màgia de la llum sobre el metall blanc. No vaig necessitar res més per oblidar-me de l’art abstracte de l’època 1912-1913. (...) aquesta culata d’un canó del 75 oberta al sol em va ensenyar més coses en la meva evolució plàstica que tots els museus del món. Quan vaig tornar de la guerra vaig seguir utilitzant el que havia après al front.”

Paysage (1912-13)

Fernand Léger 

Pas a nivell (1912)

Fernand Léger 

Léger es va convertir així en el pintor de la vida moderna. És un dels pocs que començà a veure la reinserció de l’artista en la societat. En ell es torna a manifestar alguns motius del sentit positiu de la vida. En efecte, però en Léger no hi ha condescendència amb l’ordre social vigent, com passava en el futurisme marinettià. Ell sap que crea la seva obra “en estat de guerra amb la societat”.

El que caracteritza la vida moderna és la màquina i les relacions de l’home amb ella; la màquina i el paisatge; la màquina i el carrer. Léger pinta màquines de la mateixa manera que altres pintors pinten nus femenins. Però ell no és com Duchamp, que copia una hèlix i crida que la pintura ha mort. Ell no copia màquines, les inventa. Per a ell l’element mecànic és un mitjà “per poder doner una sensació de força i de potència”

El remolcador (1922)

Ferdand Léger

Com és possible en el món modern seguir pintant ampolles i pomes quan estem rodejats d’una agitada vida que ningú s’ha atrevit fina ara a pintar? L’ordre del món modern és industrial i tècnic, i a transformat la nostra sensibilitat i la nostra visió; per això l’expressió artística ha d’intentar fer-se intèrpret d’aquesta nova visió real.

Le cirque Médrano (1918)

Fernand Léger

El pont (1923)

Fernand Léger

El mèrit de Léger és haver plantejat el problema de l’art de l’època moderna fora de l’estètica positivista del futurisme i del tecnicisme abstracte del primer constructivisme. La ciutat és un exemple eloqüent de la seva poètica. 

La ville (1919)

Fernand Léger

Sense clarobscurs, sense perspectiva, amb colors plans i purs, Léger aconsegueix, utilitzant tots els recursos del cubisme sintètic però deslligant-los de l’intel·lectualisme, pintar una tela en la que la xocant complexitat de la vida urbana es resumeix creativament, on els llums artificials, els colors dels cartells, les façanes de les cases, les lletres dels anuncis, escales, tanques i figures es componen en un entramat dotat de ritme i d’energia representativa. És una pintura que no té res a veure amb les ciutats de  De Chirico. 

La torre roja (1913)

De Chirico

En l’itinerari artístic de Léger aquest estil va anar adquirint cada vegada més evidència i  una senzillesa gairebé de “mecano”. La seva obra no va tenir el desplegament que va tenir la de Picasso, però va recórrer uns dels camins més segurs de l’art contemporani. El seu modernisme no és amanerat; és un modernisme que té consciència dels problemes peremptoris del nostre temps. De totes maneres, no és el modernisme que veu la salvació en la màquina.  

Si haguéssim de trobar ascendents de Léger en la pintura francesa hauríem de remuntar-nos a Jaques-Louis David (1748-1825) i a Jean Auguste Dominique Ingres (1780-1868). Ell mateix explica: “Estimo David perquè és antiimpressionista. Va realitzar el màxim que es pot treure de la imitació i, per això, en els seus quadres falta per complet l’atmosfera del Renaixement.(...) Estimo la sequedat que hi ha en l’obra de David i també en la d’Ingres. Aquest era el meu camí, i immediatament vaig quedar impressionat.”

La mor de Marat (1793) Jaques-Louis David

La mort de Sócrates (1787) Jaques-Louis David

Davant de les teories que portaven a l’hermetisme formal cada vegada més allunyat de les coses, Léger va marcar un retorn a la senzillesa, amb un art directe, comprensible per a tots i sense subtileses.   

Homenatge a Louis David (1948-49)

Ferdand Léger

Sortida al camp (1953)

Ferdand Léger