Capítol 3.ELS MITES DE L'EVASIÓ (I)

ELS MITES DE L'EVASIÓ

Fer-se salvatges

L’art oficial burgès neix i es consolida quan la burgesia, una vegada ha conquerit el poder, es prepara per defensar-lo de qualsevol atac. És a dir, neix en el moment en que la burgesia  s’adona, com diu Karl Marx, “que totes les armes forjades per ella  contra el feudalisme es tornen contra ella...” L’art oficial encara que manté sovint una aparença realista no podia ser més que antirealista o pseudorealista en tant que la seva funció ja no és l’expressió de la veritat.

El distanciament dels millora intel·lectuals (Baudelaire, Rimbaud...) de les oposicions polítiques i culturals de la seva pròpia classe els portarà a viure una protesta feta, sobretot, d’evasió.

.El cas de Rimbaud és el més típic, va voler treure’s de sobre el cristianisme i les lleis “morals” que regeixen la societat en la que no se sent capaç de viure. Fer-se salvatge. Heus aquí una de les maneres d’evadir-se d’una societat que s’ha tornat insuportable. És el que també va intentar Gauguin.

El mite del salvatge, especialment en la cultura francesa, no era realment una novetat. L’home natural de Rousseau era la integració del mite del bon salvatge en una ideologia política. Al 1794 es decreta l’abolició de l’esclavitud en tots el territoris de França, però no és en l’esperit de la declaració dels Drets de l’Home que ara es contempla la vida dels salvatges.  La societat sembla ja irremissiblement perduda i el mite del bon salvatge és només un vehicle d’evasió d’aquella.

Per altra part, a partir de 1870, França estava reconstruint el seu imperi colonial. D’aquest fet parteix tota una fàcil i equívoca producció artística i literària dedicada a l’exotisme.

En Gauguin hi ha una acritud ver la societat “criminal i mal organitzada” i “governada per l’or” Això fa que el seu exotisme no tingui el to d’una simple evasió sinó que adquireix un clar significat de denúncia. Intenta confondre’s amb la natura: “la civilització m’abandona poc a poc. Començo a pensar amb senzillesa, a no sentir odi pel meu pròxim, millor encara, a estimar-lo. Tinc tots els plaers de la vida lliure, animal i humana. Fujo de tot el que és fictici, entro a la Naturalesa.” L’erotisme és el mitjà fonamental per arribar al perfecte contacte amb l’estat natural.

Femme a la mer 1892

Paul Gauguin

Ahaoe feii? (1892)

Paul Gauguin

Contes Barberes (1902)

Paul Goguin

Tant Gauguin com  Rimbaud pensen que el cristianisme va cometre l’error d’abolir la confiança de l’home en ell mateix i en la bellesa dels instints primitius. Per aquest motiu sosté aspres polèmiques amb els missioners catòlics que perverteixen la “innocència” dels habitants de l’illa. En definitiva, vol defensar els salvatges de la “civilització”, fins a tal punt que aquesta actitud el portarà a la presó.

Seguint els passos de Gauguin, Kandinsky viatjarà al nord d’Àfrica; Nolde als mars de Sud i Japó; Klee i Macke a Tunísia i Barlarch anirà a viure entre els pobres de Rússia meridional.

Ciutat àrab (1905)

Wassily Kandinsky

Àrabs (1909)

Wassily Kandinsky

Emile Nolde

"Papua-Jünglin ge" (1914)

Emile Nolde

Vista de Kairouan (1914)

Paul Klee

St.Gremain B. Tunisia (1914)

Paul Klee

Mercat de Tunísia (1914)

August Macke

Kairouan (1914)

August Macke

Der Berserker (1910)

Ernst Barlach

No són només pintors els que fugen de la civilització, també ho fan escriptors i poetes: Eluard intenta seguir la mateixa ruta que Gauguin a 1924.

El compromís polític de Paul Eluard (militant del partit comunista francès i compromès amb la Resistència en la lluita contra el feixisme) no fa pensar que el seu viatge al voltant del món sigui una actitud d’evasió per disconformitat amb la societat. El viatge es produeix després d’un desengany amorós i fa pensar que potser respon a un altre mena d’evasió. Francis Poulenc va escriure moltes cançons amb poemes d'Éluard.   Aquestes Cinc cançons sobre poemes de Paul Éluard són de l'any 1935

En tots aquests artistes, el mite del salvatge i el primitivisme són part d’una delerosa recerca per retrobar-se a si mateixos, la seva pròpia felicitat i la seva pròpia naturalesa d’home fora de la hipocresia, dels convencionalismes i de la corrupció.

En el context del mite del salvatge ha sortit la paraula “exotisme”. Segurament en podrem tornar a parlar més endavant, però caldria fer referència a aquesta atracció dels artistes de finals del segle XIX per tot allò que era diferent, per les cultures allunyades de la centreeuropea. París, com a Metròpoli d'un imperi colonial, ja tenia coneixement d'altres cultures, però a partir de les Exposicions  Universals (la primera va ser el 1855), van arribar a tots els parisencs mostres de cultures llunyanes i estranyes. Això també va motivar i interessar a molts artistes europeus: l’art japonès va influenciar als impressionistes, en l'Exposició de 1889 els músics francesos van descobrir  les orquestres de Java i Bali (Gamelan), els artistes avantguardistes quedaven fascinats amb les màscares africanes, etc. En l’àmbit musical, al mateix temps que sorgeixen les escoles nacionalistes, l’atracció que suscità  l’exotisme va accentuar l’interès per la música espanyola. Ja hi havia hagut importants precedents, -Obertura espanyola de Glinka(1845), Rapsòdia espanyola de Liszt (1863)-, però des de l’estrena de Carmen de Bizet (1875) -segons diu Miguel Ángel Alegre-, es desferma una espècie d’hispanomania que seduirà el públic francès: Lalo, Simfonia espanyola 1874; Debussy, Madrid, princese des espagnes, 1879,Chabrier, Rapsòdia espanyola per a orquestra, 1883; Chanson espagnole, 1883; Rimsky-Korsakov, Capriccio espayol, 1887; Fauré (Le pas espagnol, 1893); Massenet (El Cid, Òpera i Ballet suite, 1898; Espada, Òpera i Ballet Suite,1908; Don Quijote, Òpera,1910); Satie, Chanson andalouse,1906; Ravel (Rapsodie espagnole, 1907; L’heure espagnole, 1911; Bolero, 1928) i d'altres.  Rapsòdia per a orquestra  Emmanuel Chabrier  Le pas espagnol Gabriel Fauré II Malagueña. Rhapsodie espagnole Maurice Ravel Chanson andalouse (1906) Erik Satie Des del punt de vista centreeuropeu, Espanya era un país exòtic, amb una cultura i costums primitius, i d’una manera semblant, els primers grans èxits del Ballets Russos a París, especialment els ballets de Stravinsky (L’ocell de foc, 1910; Petrutxka, 1911 i La Consagració de la Primavera, 1913) responien a aquesta curiositat que despertava l’exotisme d’una cultura primitiva, que en els seus rituals atàvics sacrificava una jove al déu de la Primvera. Dansa russa, de Petrutxka Igor Stravinsky