Capítol 4 LA PROTESTA DE L'EXPRESSIONISME (IV)

El realisme expressionista 

Der Blaue Reiter s'havia acabat, però el 1924 va prendre consistència el grup anomenat “els quatre blaus”, format per Kandinsky, Klee, Jawlensky i Feininger. Però ja feia alguns anys que en la situació artística alemanya intervenien altres fets molt decisius.

La guerra del 14 havia impulsat a més d’un artista a reflexionar sobre l’experiència passada. D’aquesta manera es reaccionava contra totes aquelles formes d’art que eludien els problemes més urgents, els problemes d’una realitat d’implacable duresa. Per això es va reaccionar contra  les efusions de l’ànima i contra el tecnicisme sense ànima. La solució es presenta ara en un art arrelat precisament en aquella realitat, en un art sense quartades espiritualistes o reformistes, en un art dur i sever com la realitat mateixa.

Aquesta va ser, en particular, la posició de Käthe Kollwitz, Barlach, Otto Dix, Grosz, Beckmann, John Heartfield, i Hans Grundig.

    El funeral (1917-18)

George Grosz

  Sturmtruppe  està sota gas (1924)

Otto Dix

Gedenkblatt für Karl Liebknecht, (1920)

Käthe Kollwitz

George Grosz va fixar els motius d’aquesta reacció en un escrit del 1925 en el que analitza la situació de l’art a Alemanya en aquell temps:

“Kandinsky escrivia música i projectava en el llenç la música de la seva ànima. Paul Klee, assegut en una tauleta de treball Biedermeier, feia labors de ganxet com una fràgil donzelleta. (...) Hi va haver també alguns grups que consideraven que tot allò era un error, ja que l’ànima és, en realitat, un model una mica fluctuant, i amb entusiasme fogós es llançaren sobre altres problemes. Simultaneïtat, moviment, ritme!" -Grosz es refereix aquí als futuristes-.

(...) "Quan es parlava de dinàmica, immediatament es reconeixia que en els àrids dibuixos dels enginyers la dinàmica hi trobava l’expressió més immediata. El cercle i la línia esborraven l’ànima i l’especulació metafísica. Llavors van entrar en escena els constructivistes. (...) Per desgràcia, a la pràctica, els constructivistes cometen un error: no logren el seu objectiu perquè gairebé tots insisteixen en quedar-se en l’esfera d’acció de l’art convencional. Obliden que hi ha un sol tipus de constructivisme: l’enginyer, l’arquitecte, el ferrer, el fuster, en poques paraules, el tècnic."

(...) “Els més honrats deixen de banda l’art i comencen a interessar-se per les verdaderes bases del constructivisme: els coneixements tècnics. Els mobles de la Bauhaus provablement estan construïts d'una manera excelsa, però ens trobem més còmodes asseguts en cadires construïdes per fusters anònims (...)” 

Butaca Wassily (1926)

Marcel Breuer

La reacció a tot aquest estat de coses portarà a la formació d’un nou corrent artístic, anomenat Neue Sachlichkeit: Nova Objectivitat. Però és difícil comprendre el significat cultural d’aquest corrent i les seves característiques si no aconseguim comprendre les vivències d’un gran nombre d’intel·lectuals alemanys durant la guerra i els anys posteriors a ella. 

L’experiència de mort i misèria, juntament amb l’espectacle d’hipocresia del burgès, l’ostentació de la riquesa i la petulància dels generals, el desordre de la derrota i l’esfondrament d’una societat en la vergonya, tot això no havia succeït en va. 

El desplaçament a l’esquerra dels intel·lectuals era inevitable, i sovint adoptava les formes més estranyes i radicals. Una de les conseqüències de la reacció contra les causes que havia generat l’aberració de la guerra és, sens dubte, el dadaisme en tots els seus aspectes: literari, artístic, polític i moral.

A la dècada de 1920 nombrosos pintors lligats a diverses corrents avantguardistes van trobar en el cinematògraf un excel·lent tapís sobre el que projectar y desenvolupar noves manifestacions cubistes (Fernand Léger), surrealistes (Man Ray) o fins i tot dadaistes (Hans Richter). Peces experimentals como Ballet mécanique (1924) o Rennsymphonie (1928) van començar  a exhibir-se en els recent creats cineclubs. Ballet Mécanique (1923-24) és una pel·lícula dadaísta concebuda, escrita i codirigida per l'artista Fernand Léger en col·laboració amb el cineasta Dudley Murphy i amb la participació de Man Ray. Compta amb una partitura musical del compositor nord-americà George Antheil. Tanmateix, la pel·lícula es va estrenar en versió sense música. Es considera una de les obres mestres de la cinematografia experimental primerenca. La música d'Antheil és del 1926. Ballet mécanique (1924) Fernand Léger George Antheil és un músic nord-americà molt interessant que segurament retrobarem quan parlem del moviment futurista. L'ús de les sirenes en el Ballet mécanique recorda Ionització (1931) d’Edgar Varese, obra en la que s'utilitza exclusivament instruments de percussió i dues sirenes. Ionosation (1931) Edgar Varese  Film dadaista (1928) Hans Richter

Però la conseqüència més important va ser la formació de grups de literats, poetes, directors teatrals i cinematogràfics, músics i artistes compromesos amb totes les seves forces amb el renaixement d’una Alemanya democràtica. El paisatge cultural d’aquest període és un dels més rics i fructífers.   

La revolució del novembre de 1918 va enderrocar el tron imperial. Era una revolució compromesa  amb moltes forces de l’antic règim i especialment amb els quadres superiors de l’exercit guillermià, però va ser un esdeveniment excepcional que tornava la llibertat a nombroses energies intel·lectuals. L’esfondrament moral de la classe mitjana alemanya, la inflació, la fam, creaven una situació difícil, però també confirmaven la necessitat d’una solució revolucionària. 

Ernest Busch va ser un actor alemany d’ideologia d’esquerres que l’any 33 va haver de fugir a Rússia perseguit per la Gestapo. Va actuar en l’Òpera dels tres rals de Brecht. La lletra de la cançó Linker Marsch és de Vladimir Maiakovski (poeta futurista rus), és un cant de la revolució alemanya del 18-19. Linker Marsch Ernst Busch

Partint d’aquesta constatació es va formar el Novembergruppe, que reunia artistes i arquitectes orientats políticament a l’esquerra. Però durant els anys de la república de Weimer l’activitat cultural d’inspiració democràtica i socialista augmenta en qualitat i intensitat. 

Bertolt Brecht comença a escriure poemes i els primers drames; Ernst Toller dedica la seva obra teatral Home massa  als proletaris, Heinrich Mann continua amb les seves crides antiburgeses, Thomas Mann publica La muntanya màgica, Arnol Zweig els seus llibres contra la guerra i Alfred Döblin el seu Berlin Alexanderplatz. Tota una literatura de tipus documental, el reportatge social, es reafirma com un autèntic nou gènere. En resum, des de l’interior de l’expressionisme s’observa el desenvolupament i la consolidació d’un expressionisme realista amb característiques noves.

L’extraordinària novel·la Berlin Alexanderplatz d'Alfred Döblin, que respon al nou corrent Nova Objectivitat, descriu la vida berlinesa dels anys 20, dibuixant una ciutat inquieta, vital i, en molts sentits, dominada per la visió de la simultaneïtat futurista. Metròpolis de Grosz, tot i ser molt anterior a la novel·la de Döblin, descriu molt bé aquesta agitació urbana. Metròpolis (1916-17) George Grosz A la novel·la Berlin Alexanderplatz, escrita el 1929, sovint hi apareixen cites de músiques i cançons populars de l’època. Com Solang noch Untern Linden, la cançó més famosa de Walter Kollo. Solang noch Untern Linden (1923) Walter Kollo També en la mateixa novel·la de Döblin apareixen citats versos de la popular cançó  d’Irving Berlin, de 1925. Actualment se’n poden trobar moltes versions, des de Billie Holliday a Paul McCartney. En aquesta cas la versió és del popular cantant i empresari musical canadenc Henrry Burr. Always (1925) Irving Berlin En aquest mateix context, dos anys abans Berlin Alexanderplatz s’estrena Metrópolis, la pel·lícula de Fritz Lang i el documental Die Sinfonie der Großstadt de Walther Ruttmann. Metrópolis (1927) Fritz Lang Die Sinfonie der Großstadt (1927) Walther Ruttmann

En el camp de les arts plàstiques, qui va donar un enèrgic impuls a aquesta tendència van ser Barlach i Käthe Kollwitz. La importància de Kollwitz en l’àmbit d’aquesta tendència realista de l’expressionisme ha sigut estranyament menysvalorada. Romain Rolland, el 1927, escrivia: “L’obra de Käthe Kollwitz és el poema més gran de l’Alemanya d’avui, un poema que reflecteix les proves i els patiments dels humils i de les persones senzilles. Ella és la veu del silenci dels pobles sacrificats.”

Revolta dels teixidors(1898)

Käthe Kollwitz

Els presoners (1908)

Käthe Kollwitz

De les làmines d’extraordinari vigor de Revolta dels teixidors o els presoners, realitzades encara amb el gust descriptiu del naturalisme, va passar a plasmacions plàstiques més sintètiques i potents.

D’aquest període seria Dona pensativa, o les inoblidables les làmines commemoratives de Karl Liebknecht, assassinat juntament amb Rosa Luxemburg el gener de 1919 pels oficials de l’ex exercit guillermí. Aquest doble crim fou el senyal de la greu involució que portaria al final de la república de Weimer i a l’arribada de Hitler al poder.

Full commemoratiu per a Karl Liebknecht (1919)

Käthe Kollwitz

Dona pensativa (1920)

Käthe Kollwitz

Així doncs, aquesta tendència, que té l’arrel en la cultura naturalista, constitueix un seriós intent de superar la fractura creada a finals del segle XIX entre l’art i la societat. Els artistes decideixen alinear-se amb la nova força històrica destinada a substituir la burgesia, i posar l'art al servei del proletariat.

La representació dels “desastres de la guerra” és un dels aspectes fonamentals d’aquest realisme expressionista. Otto Dix, que va ser soldat al front occidental, havia presenciat l’horror de la destrucció, l’espectacle angoixant de  les trinxeres, la carn destrossada per les bombes. I aquests horrors els traslladà al cicle de cinquanta aiguaforts amb una descripció precisa. Aquí el mètode del naturalisme es demostrava necessari per no excloure cap detall. Davant els cossos destrossats i les matances, Dix no girava la cara ni buscava la salvació en el “regne de l’esperit”.

La guerra (1924)

Otto Dix

Aquestes làmines d’Otto Dix eren el mirall fidel d’una “civilització” perduda. El seu gèlid expressionisme només ho era en aparença, perquè naixia d’un judici carregat de condemna moral i d’odi. La manera de deformar la imatge i de posar de relleu els elements més brutals de la visió tenia certa analogia amb les turmentades figuracions de Grünewald.

Les temptacions de Sant Antoni (c.1516),

Matthias Grünewald

Sempre que es parla del context social de l’Europa que va donar peu a la Primera Guerra Mundial em sorprèn el posicionament polític d’alguns intel·lectuals i artistes del moment davant el que significava la guerra, la seva contribució o col·laboració en crear un clima prebèl·lic i, fins i tot,  la seva predisposició anímica al conflicte. L’eufòria que va esclatar entre els joves dels dos bàndols per allistar-se a l’exercit potser responia a un inconscient esperit d’aventura, però, en la mentalitat d’ara, costa creure que Ravel fes mil esforços per aconseguir que l’allistessin (no el volien per curt de talla), però que finalment aconseguí el destí al servei de xofers d’ambulància; o que Thomas Mann prengués un decidit posicionament per la causa alemanya que mantení fins al final de la guerra, denunciant vehementment  la humiliació que suposava pel poble alemany el tractat de Versalles; o que Alban Berg pensés que era “molt vergonyós fer merament d’espectador d’aquests terribles esdeveniments”, i que Shönberg, aprofitant el conflicte bèl·lic, es deixés anar en la seva pugna particular amb Stravinsky i la música francesa en general: “Però ara arriba la revenja” “Ara llançarem aquests mediocres sembradors de kitsch  a l’esclavitud, i hauran d’aprendre a venerar l’esperit alemany i a adorar el Déu alemany” Ell pensava, suposo que metafòricament, en la rivalitat musical entre França i Alemanya, però el llenguatge és d’un to verdaderament esgarrifós i molt difícil de comprendre avui dia.

Cançons popularitzades de la Gran Guerra Alemanya La cançó El dragó blau de G.W. Harmssen i Hans Hertel,  també fou utilitzada i popularitzada per les SS a la Segona Guerra Mundial Die blauen Dragoner França Ah! C’est la Guerre (1914) E.Jaquinot

Entre les obres mestres de Dix sobre aquest tema es troben la Trinxera (1923), el Tríptic de la guerra (1929) i els Set pecats capitals (1933), que és un obscè aquelarre de bruixes, monstres  i repugnants personatges, entre els que es veu a Hitler, reproduït en les grotesques proporcions d’un nan. No oblidem que el 1933 és l’any que Hitler fou nomenat canceller del Reich alemany.

La trinxera (1923)

Otto Dix

Tríptic de la guerra (1929)

Otto Dix

Els set pecats capitals (1933)

Otto Dix

Als anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, Alban Berg acaba d’escriure l’òpera Woyzeck. Amb la força de la música atonal,  Berg no només va ser capaç d'expressar la bogeria i l'alienació, sinó també l'amor, la humanitat i el desig de la gent comuna per la dignitat, enfront de la brutalitat i l'abús. (Viquipèdia) Woyzeck (1922) Alban Berg

Otto Dix es va interessar sempre per representar l’ambient berlinès de la postguerra i la representació del desordre moral, del crim i de la violència. Dón els mateixos temes tractats per George Grosz. Ell mateix explica: “per aconseguir l’estil corresponent a la lletjor i a la crueltat dels models, vaig copiar el folklore dels urinaris, que em semblava l’expressió mes immediata i la traducció més directa  dels sentiments forts (...) I el mateix vaig fer amb els dibuixos infantils, agafant com a motiu la seva sinceritat. 

Davant la caserna (1918)

George Grosz

Els seus dibuixos expressaven desesperació, còlera i ressentiment. Dibuixava borratxos, homes vomitant, assassins, suïcides. També va dir:

“... soldats sense nas, invàlids de guerra amb braços d’acer que semblaven crustacis; dos infermers que obligaven un soldat embogit a posar-se una camisa de força feta amb les mantes d’un cavall; un soldat amb un sol braç que saluda una senyora condecorada amb vàries medalles, que li posava al llit un pastís petit; un coronel amb els pantalons descordats abraçat a una infermera; un malalt que buidava en una fossa un cubell ple de trossos de cossos humans (...)”

Cafè (1919)

George Grosz

Els pilars de la societat (1926)

George Grosz

Eclipsi de sol (1926)

George Grosz

Dia gris (1918)

George Grosz

L’antimilitarisme, com hem vist, era un sentiment molt difós entre els millors intel·lectuals, Brecht, per exemple va escriure en aquest mateix període alguna de les seves millors balades contra la guerra, que com podem veure, tenen més d’un punt de coincidència amb els dibuixos de Grosz.. Només cal escoltar La llegenda del soldat mort.

La llegenda del soldat mort. Bertolt Brecht (Feliu Formosa i Thomas Saurteig)

L’any 1929 Kurt Weill va fer una versió de La llegenda del soldat mort per a cor mixt a cappella.  La llegenda del soldat mort (1929) Brecht / Weill

Les cançons de Kurt Weill van ser molt populars entre el gran públic a l'Alemanya de finals dels anys 1920 i principis dels 1930.  Berlin im Licht Youkali Surabaya Johnny    Tango    Balada de la noia ofegada

L’any 1927 Kurt Weill començà la seva col·laboració amb Bertolt Brecht, que esdevingué una de les més fructíferes i interessants del segle XX. Escriví l’òpera Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny (“Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny”) entre el 1927 i el 1929.  Die Dreigroschenoper (“L’òpera de tres rals”), estrenada l’any 1928, esdevingué l’obra més interpretada del teatre musical del segle XX.  Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny (1927-29) Kurt Weill / Bertolt Brecht  L’òpera de tres rals (1928) Kurt Weill / Bertolt Brecht Els set pecats capitals (1933) Kurt Weill / Bertolt Brecht

Els intents dels artistes i intel·lectuals per integrar-se al paper històric d’una nova classe es va plantejar a tot un ampli sector de la cultura expressionista. Aquest problema va preocupar també a artistes com Beckmann i Kokoschka, tot i que sempre es van mantenir al marge dels grups constituïts.  

Beckmann és apre, cridaner i fins i tot descarat en la representació de la realitat, però sempre d’excepcional sinceritat. Un quadre com La nit, que té per tema una carnisseria perpetrada en una casa per una banda de malfactors, és un dels exemples més significatius de la seva obra en aquells anys.  

La nit (1919)

Max Beckmann

L’infern dels ocells (1938)

Max Beckmann

Beckmann, tot i que va viure immers en l’expressionisme, mai es va integrar al moviment Nova Objectivitat. En realitat va ser un artista solitari, com Kokoschka.

Sense la presència de Kokoschka, el paisatge de l’expressionisme germànic es veuria privat d’un dels seus elements fonamentals. Es va formar amb Klimt, a Viena, però va rebre influències de Van Gogh, Corinth i també d’El Greco.

Ariadne auf Naxos (1913)

Lovis Corinth

Visió de l’Apocalipsi (1614)

El Greco

Dos nus (1913)

Oskar Kokoschka

Kokoschka va viure una intenssíssima passió amorosa per Alma Malher. En el quadre La núvia del vent es va pintar ell mateix amb la seva estimada Alma.

La núvia del vent (1913/14)

Oskar Kokoschka

Com en aquest altre, anterior a La núvia del vent,  en el que també apareixen ells dos.

Doble retrat  (1912/13)
(Kokoschka i Alma Malher)

Oskar Kokoschka

Per a Kokoschka la pintura és constant fervor i viva exaltació de tot el ser. Però, el que és igualment important, és també l’expressió d’una idea, d’un concepte. Aquesta convicció li permetrà abordar temes civils o fins i tot polítics, com els quadres que va pintar contra el desencadenament del racisme i la violència hitleriana.  

Anschluss-Alicia en el país de las maravillas 1942 

Oskar Kokoschka

PINACOTECA
Cel blau Kandinsky Park near Liu Paul Klee Cap d'una jove Alexej von Jawlensky Vaixells de vela Lyonel Feininger L'atur Käthe Kollwitz El lector de llibres Ernst Barlach Jugadors de cartes Otto Dix Suicidi George Grosz Imatge familiar Max Beckmann Guerra i cadàvers:  L'última esperança dels rics. (Fotomontatge) John Heartfield Am Stadtrand Hans Grundig Autoretrat Oskar Kokoschka	Camp de roselles Kandinsky Eolico Paul Klee Buda fosc Alexej von Jawlensky Església dels Minorites II Lyonel Feininger Els teixidors Käthe Kollwitz El captaire Ernst Barlach La gran ciutat Otto Dix Explosió George Grosz Abans del ball de màscares Max Beckmann Celebració de ximpleries (Fotomontatge) John Heartfield Col·legial amb barret vermell Hans Grundig El cavaller errant Oskar Kokoschka

FONOTECA
Jonny spielt auf Erns Krenek  Cançó de la solidaritat Hanns Eisler / B.Brecht Suite per a oboè i piano Pavel Haas   La Mare (Òpera en quarts de to)  Alois Hába	Sonata per a piano núm.2  Erns Krenek  Cançó del Front Unit Hanns Eisler / B.Brecht Estudi per a cordes Pavel Haas  Sonata per a Piano (en quarts de to) Alois Hába