CAPÍTOL 7 LA LLIÇÓ CUBISTA (V)

La veritat de Picasso

En emprendre el problema de Picasso no es pot deixar de recórrer l’experiència de l’art contemporani en totes les seves vessants, perquè en totes elles va deixar marcat el signe inesborrable de la seva personalitat, encara que el període cubista representi, sens dubte, una etapa de molta importància en la seva complicada vida d’artista.  

1.- Entre les contradiccions en que l’obra de Picasso sembla estar implicada hi ha un element que roman inalterable, i és la seva consciència del món objectiu. L’objectivitat del món real constitueix per a ell un centre de gravetat cap on s’encamina irresistiblement tota la seva imaginació.

Ell sempre va criticar tots aquells que volien “pintar el que és invisible, i, per tant, impintable”. En aquesta afirmació s’hi troba el record de la vella convicció courbetiana: “La pintura és un art essencialment concret que només pot consistir en la representació de les coses reals i existents. És un llenguatge totalment físic que té per paraules tots els objectes visibles: un objecte abstracte, invisible, que no existeix, no pertany al món de la pintura”.  

Gertrude Stein, que va seguir atentament tot el període cubista, va escriure que Picasso no s’interessava per l’esperit perquè estava massa ocupat en les coses.  El mateix Picasso va dir “l’art abstracta no existeix. Sempre s’ha de partir d’alguna cosa”. Així doncs, la validesa objectiva del que és real és el baluard de la seva poètica.

Gertrude Stein (1906)

Pablo Picasso

2.-Va ser Paul Eluard qui assenyalà per primera vegada aquest terme essencial de la poètica picassiana: “Picasso va restablir el contacte entre l’objecte i qui el veu i qui, en conseqüència, el pensa; ell ens va donar les proves inseparables de l’existència de l’home i del món de la forma més audaç i més sublim.” 
Heus ací, doncs, el segon element permanent en la pintura de Picasso: l’home i el seu destí.

No és estrany que als vint anys, quan arriba a París, els artistes que atrauen la seva atenció siguin pintors com Toulouse-Lautrec, Van Gogh i el dibuixant socialista Steinlen. 

La mere et les enfants (1915)

Alexandre Steinlen

Els pobres, els músics ambulants, els nens malalts, els bevedors, els clowns, tota l’atapeïda sèrie de personatges miserables i sofrents que pinta pertanyen a la temàtica social que a principis de segle el artistes demòcrates d’Europa van heretar del segle passat. L’època blava i l’època rosa de Picasso (1901-1906) estan amarades d’aquest humanitarisme, d’aquest juvenil fervor ver els humils i els desheretats, que s’expressa amb mitjans sobris i continguts en vagues atmosferes crepusculars. 

Mare amb nen malalt (1903)

Pablo Picasso

Mare i fill (1905)

Pablo Picasso

Però aquestes dues dades (assenyades en el texts amb 1 i 2) de la formació de Picasso, el sentiment de l’home i del món, recollits del segle XIX, no romandran en ell en estat de patètica contemplació. 

El cubisme fou un moment fonamental de l’experiència picassiana: els moments més actius d’aquest període van ser per a ell rics en descobriments, en intuïcions i en resultats formals inèdits. Però ni tant sols l’experiència cubista el podia satisfer plenament, i, en plena experiència cubista –entre 1915 i 1924-, dirigeix la seva atenció a altres camps d’investigació, rebel·lant així una de les característiques mes controvertides suscitades en torn d’ell: la contemporaneïtat dels estils.

En aquells anys, juntament a l’experiment cubista, realitza obres de diferents plantejaments: dibuixos precisos, fidels, lineals, de gust ingressià, els retrats del seu fill Pablo, els ballarins, els arlequins, i, finalment, després del seu viatge a Itàlia el 1917, el quadres neoclàssics: grans dones, pesades, monumentals, en les que l’experiència de la plàstica arcaica i negra i del primer cubisme es fonen en les gestacions de la pintura pompeiana i de l’escultura romana. 

Tres dones a la font (1921)

Pablo Picasso

Dues dones corrent per la platja (1922)

Pablo Picasso

Així es va definint l’eclecticisme de Picasso, que és el fonament de la contemporaneïtat dels estils. Aquest aspecte típic de la seva activitat creativa correspon a la necessitat d’apropiar-se de qualsevol experiència del passat, a l’afany insaciable de trobar nous mitjans expressius i a la seva permanent curiositat per totes les formes.

Igor Stravinsky també és considerat un artista eclèctic. La seva evolució creativa passa per diferents fases estilístiques.  Les seves obres es poden agrupar segons diverses tendències, si bé és cert que algunes no es produeixen en l’ordre cronològic que correspondria a l’etapa creativa del compositor. Per altra banda, en determinats cassos, es dóna la circumstància que una mateixa obra, per les seves  característiques, es podria classificar fàcilment en més d’un període. Per exemple, La història d’un soldat (1918) cronològicament pertany a l’època d’inspiració en el folklore, però té moltes característiques que permetrien considerar-la del segon període, i en canvi, conceptualment, és una obra propera al moviment surrealista. 

Etapes de l’evolució estilística de Stravinsky

1.- Etapa d’aprenentatge, sota la forta influència de Rimski-Korsakov. Del mestre rus aprèn sobretot a manejar l’orquestra i la seva riquesa tímbrica: Scherzo fatastique(1908), Focs artificials (1908). Correspondria a les etapes blava i rosa de Picasso.

Feu d’artifice (1908)

Igor Stravinsky

2.- Etapa russa o també dita primitivista: És el període de col·laboració amb els Ballets Russos i pròpiament l’etapa creativa més propera a la poètica cubista: L’ocell de foc(1910), Petrushka(1911), Consagració de la primavera (1913).

3.- Etapa d’inspiració en el folklore, apropant-se al corrent de Béla Bartók. Els elements o característiques pròpies del folklòrics no són evocats com ho feien els músics nacionalistes, sinó que constitueixen el punt de partida per a l’elaboració d’un nou llenguatge:  Renard(1916), Les noces(1923)

Suite de danses (1923)

Béla Bartók

Renard (1916)

Igor Stravinsky

4.- Etapa neoclàssica, apropant-se al corrent iniciat per Prokófiev: La Simfonia núm.1 de Prokófiev (1916-17) és considerada una de les primeres obres neoclàssiques del segle XX: Pultxinella(1920), Octet(1923), Simfonia dels psalms(1930), Simfonia en do(1940)

Simfonia núm.1 “Clàssica” (1917)

Sergei Prokófiev

Octet (1923)

Igor Stravinsky

5.- Etapa dodecafònica i serialista. És sabuda la tensa rivalitat que hi havia entre Stravinsky i Shönberg, carregada de comentaris sarcàstics i de desconsideracions mútues. Aquesta etapa no s’inicia fins després de la mort de Shönberg: Cantata(1953), In memoriam Dylan(1954).

In memoriam Dylan(1954)

Igor Stravinsky

Aquest eclecticisme desconcertant que es troba present en tota l’obra de Picasso neix conseqüentment de la destrucció del llenguatge figuratiu unitari del segle XIX, i és el testimoni de l’anarquia que el va succeir; però per altra part, també és testimoni de la voluntat de Picasso de no deixar-se empresonar per un esquema que només formalment fa la impressió d’una unitat de visió, que, en canvi, no existeix; i és també testimoni del viu desig de coneixement que hi ha en ell.

A partir d’aquest moment, porta a terme simultàniament i sovint combina, afegint-los altres motius, totes les experiències anteriors, reelaborant-les cada vegada amb més llibertat i violència. D’aquesta manera, absorbeix molts element de la poètica surrealista i fins i tot de l’abstraccionisme pur. Ha arribat a un punt en el que ha assolit la màxima llibertat d’estil i d’invenció. I precisament en aquesta època, a 1934, el seu retorn a Espanya eleva de cop la seva productivitat a un dels seus nivells més alts. 

Figura (1930)

Pablo Picasso

Són els anys en que amb extraordinària potència plasma en làmines i teles a toros bravíssims, cavalls ferits en l’arena i galls lluitadors. L’energia i la capacitat de transposició poètica que Picasso revela en aquesta sèrie d’obres porta el segell inequívoc de l’artista excepcional. 

Toro moribundo (1934)

Pablo Picasso

Corrida (1934)

Pablo Picasso

I en aquesta època comença la guerra civil espanyola. En la història dels intel·lectuals europeus aquest esdeveniment constitueix un lluminós punt de referència al voltant del qual es va agrupar l’antifeixisme de totes les tendències. Picasso es posiciona al costat del seu poble. El seu antifeixisme és una còlera vehement. Grava contra Franco una sèrie de motius en els que la sàtira, el sarcasme i la invectiva adopten forma d’extrema agressivitat. Però l’obra cabdal, que acaba en el termini d’un mes, és Guernica. 

Sueño y mentira de Franco (1937)

Pablo Picasso

Guernica (1937)

Pablo Picasso

Els fets que constitueixen el tema tràgic d’aquest quadre són coneguts: la ciutat basca, fidel a la República, va ser destruïda pels avions alemanys en el primer bombardeig indiscriminat de la guerra, el 28 d’abril de 1937. El món civilitzat va quedar horroritzat davant la crueltat d’aquella matança, i l’obra de Picasso, que va néixer del dolor, de la ira i de la passió, va ser una punyent acusació contra la temptativa d’instaurar a Europa el domini de la negació de l’home.   

En Guernica apareix un esperit nou, que actua des de l’interior de la vivència de l’artista, des de l’interior de les maneres intel·lectuals cubistes, de la simbologia del surrealisme, de les deformacions expressionistes, refonent aquesta “matèria” en una síntesi poètico-formal superior. Els motius de l’inconscient surrealista guanyen també aquí una dramàtica objectivitat. A Guernica, cada signe, cada figuració tendeix a l’expressió del fet:  la deformació accentua una veritat de les coses. El toro, el cavall, la làmpada, el ganivet, la flor, i els personatges emblemàtics del drama, en la dilatada tensió de la imatge, assumeixen un significat d’implacable i universal condemna de tota potència que destrueix la integritat del ser humà. . 

El Guernica a més de ser un eix de la història de l’art, va ser també una obra que tingué un pes cultural determinant en la formació de la consciència dels intel·lectuals de tots els païos. 

El desenvolupament creatiu de Picasso no va ser ni rectilini ni tranquil. Fins i tot els períodes o èpoques no valen gaire més que com esquemàtiques indicacions; en efecte, desapareixen, tornen, es fonen, s’augmenten amb noves experiències, i així successivament. Però en Picasso sempre emergeix la preocupació per l’home.   

L’obra de Picasso és la història de com reacciona l’artista contra tot el que passa al seu voltant. La ironia, l’escepticisme, la brutalitat, l’erotisme i l’individualisme exasperat són part de l’obra picassiana, una part crítica que, freqüentment, es converteix en ira devastadora i destructiva i en desenfrenada rebel·lió. Dit d’una altra manera, podem dir que Picasso és un testimoni del nostre temps, un testimoni inclús del que en ell hi ha d’antihumà; podem dir que és un “testimoni de càrrec”, però sempre un testimoni, a la vegada, implicat en el procés.