Capítol 4 LA PROTESTA DE L'EXPRESSIONISME (I)

LA PROTESTA DE L'EXPRESSIONISME


Contra l'optimisme positivista

Des dels últims trenta anys del segle XIX fins a començament del XX, el positivisme semblava ser l’antídot general contra la crisi social europea. Els congressos científics, el vast impuls industrial, les grans exposicions universals, les grans perforacions de túnels i canals i l’exploració eren banderes onejants al vent impetuós del progrés. La conquesta de la felicitat per mitjà de la tècnica era l’eslògan més segur per difondre l’eufòria d’una perspectiva de pau i benestar. Es tractava d’una doctrina d’ordre, que donava un to d’espiritual entusiasme a la societat burgesa en la seva fase de prepotent desenvolupament econòmic.

MÚSICA Eduard Hanslick (Praga, 11 de setembre de 1829 - Viena, 6 d'agost de 1904) va ser un musicòleg austríac. Va rebre una doble formació jurídica i musical. Va ser professor d'Estètica i d'Història de la música a Viena i va obtenir una sòlida reputació com a crític i esteta. Les seves idees responen a la reacció positivista enfront dels principis romàntics. En la seva opinió, la bellesa d'una partitura «resideix en la relació dels sons». El compositor, segons ell, exposa i desenvolupa idees musicals que tenen la seva pròpia finalitat i bellesa en si mateixes, sense necessitat de referències a intencions expressives.  Propugnava l'aplicació en la investigació de la bellesa d'un mètode pròxim al de les ciències naturals. La seva actitud contrària al que considerava el patetisme romàntic va ser tan radical que es va concretar en textos com: “L’expressió d’un determinat sentiment o emoció és absolutament impossible en música”. Viquipèdia, l'enciclpèdia lliure  "El sentido  en la obra musical y literaria: aproximación semiòtic" És necessari cridar l’atenció sobre la poderosa influència de l’obra de Hanslick en els autors i obres molt posteriors, com en Stravinsky. Per posar un exemple més recent i significatiu, recordem com Etienne Gilson (filòsof i historiador francès, 1884-1978) sostenia que la música no és el llenguatge de les idees sinó el dels sentiments, cosa que li nega la capacitat de significar de manera racional i lògica. Però, a més, afirma, amb la qual cosa  es desvetlla la seva afiliació a la tradició iniciada per Hanslick, que la música no expressa sentiments sinó que els causa.                                                                                                                                                            Juan Miguel González Martínez Poètica musical A la música no cal demanar-li que expressi coses que estan totalment fora d'ella. La música expressa sentiments? En absolut. Això no vol dir que la música no produeixi sentiments en l'home. La música imita la natura? En absolut. La música no imita res. Això no vol dir que no ens faci imaginar coses. Igor Stravinsky Feu d'artifice(1908) Igor Stravinsky

Però ni tant sols la predicació positivista va aconseguir amagar les contradiccions que s’estaven incubant en el si de la societat europea i que molt aviat desembocarà en la Primera Guerra Mundial.   Des de Nietzsche a Wedekind es tendeix a demostrar la falsedat del miratge positivista.

L’expressionisme neix sobre la base de protesta i de crítica i és, o pretén ser, l’oposat al positivisme. Es tracta d’un ampli moviment que difícilment es pot englobar en una sola definició, com es podria fer en altres cassos, per exemple, el cubisme. Per tant, l’expressionisme és art d’oposició, el seu antipositivisme és antinaturalista i antiimpressionista, encara que, de fet, són bastants els elements que pren del naturalisme i de l’impressionisme, només cal pensar que els pares directes de l'expressionisme són Van Gogh, Ensor, Munch i Gauguin. 

Per els artistes naturalistes i impressionistes la realitat seguia sent una cosa que s’havia de mirar des de l’exterior, mentre que pels expressionistes és una cosa que s’ha de viure de dins. Courbet solia dir “Pinto el que veig”, Renoir deia “és l’ull el que ho fa tot” i Cézanne afirmava “la pintura és una òptica”. Però, en el fons, més que el cientifisme positiu, el que molestava més als expressionistes era el to de felicitat, de sensible hedonisme i lleugeresa d’alguns impressionistes.

Quan per primera vegada es dóna una explicació de la poètica expressionista -Hermann Bahr al 1916-,  ja havia esclatat la guerra a Europa i el determinisme positivista del progrés s’havia trencat en mil trossos. 



La situació francesa

Quan al 1903 mor Gauguin, el pintor i crític d'art Maurice Denis va publicar un article titulat “La influència de Paul Gauguin”. Entre altres coses deia:

“Com veieu aquest arbre?”, havia dit Gauguin, “Verd? Llavors, poseu-hi verd, el verd més bonic de la vostra paleta. I aquesta ombra? Més aviat blava? Llavors no tingueu cap inconvenient en pintar-la amb el blau més intens possible...” Així, vam saber que cada obra és una transposició, una caricatura, l’equivalent apassionat d’una sensació rebuda...

Van ser els fauves els que van rebre aquest ensenyament de Gauguin aplicant-lo amb desimbolta violència: els fauves molt més que els nabís. Aquests –Bonnard, Denis, Vuillard, Ranson i Vallotton-, entre 1889 i 1895, s’inclinaven cap un vague intel·lectualisme místic. A més de Gauguin, els encantava el decadentisme de Redon, l’espiritualisme de Puvis de Chavannes i l’exotisme dels gravats japonesos. 

El talismà (1888)

 Paul Sérusier

L’habitació blava (1891)

Paul Ranson

Els pins de Loctudy (1894)

Maurice Denis

L'homme et les deux chevaux (1890)

Édouard  Vuillard

Els nabís, espiritualment eren més romàntics que compromesos en una instància d’avantguarda. D’un caràcter molt diferent era la poètica dels fauvistes. El nom i reconeixement d’aquest grup va venir a partir de l'exposició al Salon d’Automne de 1905, tanmateix la seva activitat es remuntava a uns deu anys abans. Matisse, Braque, Vlaminck, Derain, Friesz, Rouault, Marquet, Dufy i Van Dongen es situen en l’àmbit del fauvisme.  

Però, en realitat, el fauve més conseqüent va ser Vlaminck, i durant un cert temps Derain, abans d’aproximar-se al cubisme. 

Picknig a Deadwood (1906)

Maurice de Vlaminck

Els arbres (1906)

Andre Derain

Matisse, Braque, Marquet, Van Dongen i més tard Dufy, no obstant l’encès cromatisme de la seva paleta, tenien una ànima més impressionista o neoimpressionista que fauve. El cas de Rouault és diferent, ja que sempre havia dit que ell no era fauve. En Matisse el sentit de la mesura, de l’ordre i de l’harmonia ja era viu llavors: “Nosaltres volem arribar a un equilibri interior mitjançant la simplificació de les idees i de les formes figuratives.” Aquestes paraules sonen com un eco d’aquestes altres de Gauguin: “El pintor plasma mitjançant la simplificació, mitjanant la síntesi de les impressions, que són sotmeses a una idea general.”

La dansa (1909)

Henri Matisse

Pels fauvistes el quadre no havia de ser decoració, composició, ordre, sinó només expressió. “Els colors –deia Derain-, eren per a nosaltres cartutxos de dinamita.” En Vlaminck aquesta manera de veure la pintura estava estretament lligada a la manera de concebre la vida i les relacions socials. Com altres artistes de la seva època, Vlaminck era anarquista, no només de sentiment  sinó també de convicció política. 

 Le restaurant de la Machine à Bougival (1905)

Maurice de Vlaminck

Sanguini, impulsiu i insurgent, la seva salvatge alegria inicial va canviar en poc temps a una ombrívola visió, en una espècie de fatalisme tancat. La seva paleta va abandonar els colors foves per fer-se més obscura. I en el paisatge apareixen barraques miserables, poblets enfonsats en la neu bruta de carbó sobre un fons de xemeneies de fàbriques, mentre pels carrers fangosos passa un miner, un pagès ... Fill de pare flamenc, sembla que la seva pintura recull els colors del nord, els ombrívols colors del primer Van Gogh.

La Maladrerie sous la neige (1956)

Maurice de Vlaminck

 La vena instintiva, anàrquica i populatxera va fer que es digués d'ell “pintor-delegat del proletariat”, però aquesta definició també es podia haver aplicat, i amb més justícia, a Rouault. Des d'aquest punt de vista, i per la intensa emotivitat psicològica de la seva pintura, tant en el cas de Vlaminck com en el de Rouault, es pot parlar sense vacil·lacions d’expressionisme. 

Els fugitius (1911)

Georges Rouault

Rouault dibuixa i pinta imatges de la misèria, els fills del sofriment, les víctimes de la injustícia, però sense cap intenció apologètica.  I, no obstant, en les seves imatges hi ha una força premonitòria, una commovedora pietat que s’enlaira a l’altura de la figura simbòlica, a condolits símbols de la humanitat.

Clown tragique (1911)

Georges Rouault

Tete d’ouvrier (1911)

Georges Rouault

En aquesta època, a París, hi havia bastants artistes que pintaven i dibuixaven temes d’aquest tipus. Les idees socialistes s’havien difós: el moviment obrer anava ampliant les seves organitzacions. El món obrer i el món dels pobres és, doncs, un tema central en Rouault. Però la gran tradició realista de l’art s’havia acabat, s’havia dissolt en gèneres menors i s’havia refugiat en les vinyetes.