ELS SIGNES DE LA CRISI
El drama històric de Van Gogh
Vincent van Gogh
John Peter Russell 1886
Van Gogh va arribar a París l'any 1886. Tenia 33 anys, n'hi quedaven quatre de vida. Una vida breu, fulgurant, intensa. Fill d'un pastor calvinista, va triar predicar l'evangeli entre els miners de Bèlgica com a vocació de la seva vida. Li feien companyia la Bíblia i la Revolució francesa de Michelet, i Dikens, Hugo i Zola.
L'evangeli i el socialisme humanitari van trobar en ell un punt de fusió. A tots els llocs on va viure abans de París, la realitat que constantment havia observat era sempre la mateixa: la dels homes que treballen a la fàbrica, a les mines, als camps. Aquest és el món que li segueix interessant. Aquest és, doncs, el món en que van madurar els sentiment de Van Gogh i la seva vocació artística. Per tant, és lògica que s'orientés en sentit realista i cap a un realisme precís i carregat de contingut social: "La mà d'un treballador és millor que l'Apolo de Belvedere".
Apolo de Belvedere 350-325 aC
Per això, és natural que escollís com a mestres a aquells pintors que s'havien dedicat a representar camperols, obrers, artesans i gent del poble: Millet, Courbet i Daumier.
Daumier li
ensenyava la manera d’accentuar l’expressió mitjançant la deformació realista.
Un Train de plaisir (1852)
Honoré Daumier
El pensament de Millet que més li
agradava és el que diu: "És millor callar que expressar-se
dèbilment". Aquests anys volia fer quadres i dibuixos que tinguessin per
qualitat primera l’"astorament"
.
La fete du 14 juillet à Paris (1886)
Vincent Van Gogh
I de Courbet,
sobretot, veu el valor del color no usat en sentit naturalista, sinó expressiu:
“El color expressa alguna cosa per ell
mateix”
Portrait Baudelaire ((1848-49)
Gustave Courbet
A Van Gogh l’interessava l’expressió,
però sempre l’expressió de la realitat: “L’art és l’home afegit a la natura”.
Per a ell, expressar consisteix en “fer
sortir” de les coses el seu autèntic significat. I amb aquest esperit es prepara
per afrontar el tema del quadre Menjant patates
(1885):
“Vaig
voler conscientment donar la idea d’aquesta gent que, sota la llum de la làmpada,
menja patates amb les mateixes mans, les mateixes que fica al plat, amb les que
ha treballat la terra. El meu quadre, doncs, exalta el treball manual i el menjar
que ells, per si mateixos, s’han guanyat
tan honradament”
Menjant patates (1885)
Vincent Van Gogh
Heus aquí qui és Van
Gogh abans d’arribar a París a 1886. És un home que està al costat dels valors
de la revolució de 1848.
Les souliers (1886)
Vincent Van Gogh
Així doncs, a París busca un clima, un ambient, un grup de pintors que "sentin” el mateix que ell. Però, entre 1875 i 1879 moren Millet, Courbet i Daumier, i París ha canviat profundament: l’aire de la Tercera República (1870-1940) era qualsevol cosa menys vivificant. Per part de les esferes oficials sempre s’havia mantingut una actitud de recel i rebuig envers els artistes realistes. El comte Nieuwerkerke, director imperial de Belles Arts, havia afirmat: “Es pintura democràtica, de gent que no es canvia de roba interior i que vol sotmetre a la gent de món”.
Però els improperis més ferotges
i les burles més malèvoles eren les dirigides a Courbet. Barbey d'Aurevilly, escriptor i
periodista provinent d’una família aristocràtica, havia declarat: “Caldria
mostrar a tota França el camperol Courbet tancat en una gàbia de ferro al peu
de la Columna Vendôme, previ pagament d’entrada.”
Impression,
soleil levant (1873)
Claude Monet
Quan Van Gogh arriba a París, es troba que
el terreny històric i cultural en el que va créixer l’art que ell estimava, estava
agitat o destruït. Ell, que fins aleshores havia fet una pintura fosca (Menjant patates, Les souliers), gairebé
sense color, ara es veu vivament afectat per les teles lluminoses, clares i
brillants dels impressionistes.
La
Plage et la Falaise d’Amont (1885)
Claude Monet
Sent que els artistes ja no estan integrats en la
societat, sinó “oposats” a la societat. En els quadres dels impressionistes hi
veu la fractura inicial que es va establint entre art i vida: “Cada vegada
estic més convençut que els homes són l’arrel de tot i això em provoca un
continu sentiment de melancolia per no estar en la verdadera vida, en el sentit
que voldria treballar més en la carn que en el color”.
El pintor que més l’interessa és Gauguin,
el Geuguin que ja havia formulat una crítica fonamental de l’impressionisme: “Els
impressionistes miren al seu voltant amb l’ull, i no al centre misteriós del
pensament (...) Quan parlen del seu art, de què es tracta? D’un art purament
superficial, fet de coqueteria, merament material, en el que no hi ha ni un sol
pensament”.
Tropical conversation (1887)
Paul Gauguin
En realitat, el que vol Van Gogh és això, una
pintura de pensament, d’intensitat expressiva:
“El meu gran desig és aprendre a fer deformacions
o inexactituds o mutacions del que és verdader; el meu desig és que surtin, si
és necessari, fins i tot mentides, però mentides que siguin més verdaderes que
la veritat literal”. No és, per tant, un art d’impressió sinó d’expressió.
I això és el que fa ara, una vegada en possessió
de la llibertat del color conquerida pels impressionistes, substitueix la
pinzellada de tocs atapeïts i petits per una pinzellada llarga, ondulant i
circular: “Intento trobar una tècnica cada vegada més senzilla, que, potser,
ja no sigui impressionant” I, en efecte, ja no és impressionista. Així doncs,
per a Van Gogh, el color no té una funció decorativa, com per a Gauguin.
Vincent Van Gogh
EL MORALISME IRÒNIC D'ENSOR
James Ensor (1860-1959)
Gairebé a la mateixa època, un pintor bèlga, James Ensor, i el pintor noruec, Eduard Munch, descobrien, si bé d’una
manera diferent, anàlogues inquietuds i revelaven iguals pensaments. S’ha de
destacar que aquests dos pintors també vénen d’una experiència realista i també
es van alimentar d’inquietuds socials.
A l’observar els dibuixos d’Ensor entre 1879 i 1880, es veu en ells més d’una coincidència amb els
primers de Van Gogh. Durant deu anys Ensor
pinta el personatges més humils d’Ostende: pescadors, miners, rentadores,
venedors ambulants...
Dona camperola agenollada (1885)
Vincent Van Gogh
Laveuse (1880)
James Ensor
Ensor, però, es construeix, en la casa que no abandonarà mai,
una soledat crítica, sense prejudicis i burleta. A diferència de Van Gogh, Ensor
és un moralista, no un predicador. El
seu humor agre incisiu, patètic i cínic pren forma en fantasies grotesques
de màscares i calaveres, en pantomimes d’esquelets abillats amb plomes i draps
de colors. És un món ple d’al·lusions, d’al·legories, de símbols; ara sacsejada
per una alegria funesta ara fixada amb al·lucinada abstracció.
Squelette
arrêtant masques (1891)
James Ensor
Les
mauvais médecins (1895)
James Ensor
Les musiciens terribles, (1891)
James Ensor
Però és en l’Entrada de Crist a Brussel·les on dóna el millor de la seva vena
satírico-grotesca. És una gran farsa, una seqüència d’extravagàncies i un
espectacle de ganyotes de mofa i escarni: bufons, beates, prostitutes, soldats,
màscares, esquelets, grassos i flacs, burlesques autoritats civils i
religioses, cares estranyes, deformes, fantasmals ...
L’entrée du Christ à Bruxelles (1888)
James Ensor
Sí que és veritat que havia
passat d’un període fosc a un període clar, com Van Gogh, però no
se’l pot considerar impressionista ni molt menys divisionista o
puntillista. “Detesto la descomposició de la llum –va escriure-; el
puntillisme tendeix a matar el sentiment ...” També havia afirmat: “La raó
és enemiga de l’art. Els artistes dominats per la raó perden tot el sentiment.
Ells apliquen fredament i sense sentiment els seus puntets entre línies fredes
i correctes...”
La Grande Jatt, de Seurat, serà exposat a
Brussel·les al 1887, però, a diferència de bastants artistes
belgues, ell no acceptarà influències neoimpressionistes.
La Grande Jatt (1884)
Georges Seurat
Però el problema de la
llum, d'una pintura clara, arriba a Ensor d’una altra
banda, més aviat de l’escola anglesa, sobretot de Turner. Només cal mirar els seus Carnaval sur la plage per
adonar-se’n.
Carnaval sur la plage (1887)
James Ensor
Landscape With A River And A Bay In The Distance (1840-50)
Joseph Mallord William
Turner
Però, així i tot, els
principis d’un impressionisme flamenc ja s’havien donat prèviament, d’alguna
manera, amb De Braekeleer, un pintor que el
mateix Van Gogh apreciava.
La catedral de Antwerp(1840-1888)
Henri de Braekeleer
Però l’impressionisme flamenc no
renunciava al to en favor de la llum. És l’expressió la que determina fins el
fons la forma i el color.
La visió d’Ensor és
quelcom que no existia abans, una cosa inquietant, demoníac, una cosa que
atrauria el més agitat expressionisme alemany, Nolde,
que trobarà en les màscares de la Entrada de Crist la clau de
moltes de les seves teles.
Pentecost (1909)
Emil Nolde
MUNCH O EL TERROR
Edvard Munch (18863-1944)
Quan
Munch va
viatjar per primera vegada a París, a 1885, tenia vint-i-dos anys i s’havia
format en l’àmbit del realisme naturalista de Christian Krohg i
de Hans Heyerbdal.
Lluita
per la supervivència
(1888-1889)
Christian Krohg
A la finestra (1881)
Hans Heyerbdal.
Molt influenciat per Ibsen, de qui havia après l’odi
contra la moral convencional i contra
els prejudicis burgesos, la seva actitud cultural era de crítica a la societat noruega.
Ibsen, igual que Ensor,
era un moralista solitari. Es va proposar arrancar les “mentides” a la burgesia
i desvetllar tota la veritat, encara que aquesta veritat fes por i horror. I
això, precisament, és el que també farà Munch.
I la vista de la veritat torbarà la seva ànima.
Molt amic de Strindberg, escriptor i
dramaturg suec que es caracteritza per la despietada crítica als valors
burgesos i el seu pessimisme moral. Munch
mantindrà una estreta amistat amb Strindberg
i moltes idees i projectes en comú. Fins i tot tots dos es van enamorar de la mateixa
dona, esposa d’un amic comú, i tots dos arribaran, com Van Gogh, al llindar de la bogeria.
En el seu primer viatge a París, Munch s’interessa per l’experiència
impressionista, però en el següent viatge, hivern de 1889, la seva pintura
experimenta un gir decisiu. Assimila determinats suggeriments de Van Gogh, de Gauguin i de Touloyse-Lautrec,
afegint-hi elements de simbolisme floral i inclinant-se molt aviat cap a una
pintura visionària. Una de les primeres teles que marquen aquests viratge és La nit, de 1890.
Nuit étoilée (1890)
Edvard Munch
.
Comparada amb teles anteriors es veu que Munch ha abandonat la visió naturalista.
En la seva paleta predominen els tons obscurs i ombrívols de les nits nòrdiques
i els tons grocs i vermells inquiets dels capvespres.
De 1882 és el quadre Cap vespre en el Passeig Karl Johan, el passeig dels burgesos
d’Oslo. En aquesta tela va pintar una multitud d’espectres, de sers descarnat
dels quals afloren lívids colors de desolació interior: grocs, blaus, blancs i
violetes.
Capvespre en el Passeig Karl Johan (1892)
Edvard Munch
Si en Van
Gogh persisteix una energia vitalista, una apassionada comunió amb la
natura i una desesperada voluntat de salvació, en Munch l’exaltació lírica és, al mateix temps, freda i tèrbola.
Més carregat d’angoixa i terror és El crit, d 1893, el quadre més famós de Munch. La deformació de la figura
arriba a límits desconeguts per a l’època. L’home situat en primer pla amb la
boca oberta i les mans a les orelles per no sentir el propi crit, està reduït a
una miserable aparença ondulant en un paisatge de deliri. Aquí també tot està
basat en l’expressió: dibuix, color i composició.
El crit (1893)
Edvard Munch
Però en Munch aquests continguts de terror es
fonien amb actituds polèmiques encara més clares. Aquest és el cas d’un quadre
com la Madonna (La Verge), de
1894-1895.En lloc de la dolça figura femenina de la iconografia catòlica, Munch
pinta el nu d’una “dona perduda”, d’una bellesa depravada pels excessos sexuals
i emmarcada en una decoració, no de
flors, sinó de serps espermatozous!
.jpg)
Madonna
(Ohara Museum of Art)
Edvard Munch
Madonna
(National Gallery of Norway)
Edvard Munch
Aquesta Verge sacrílega és per a Munch una “veritat” que oposa a les
“mentides” moralistes d’una societat sense moral. Strindberg dirà: “Si es neix sense pell als ulls, és veu la vida i
els homes tal com són (...) I s’ha de ser una bèstia repugnant per prosperar
aquí, en la immundícia...”
El compositor
vienès Arnold Schönberg (1874-1951)
comparteix amb Munch i Strindberg aquesta
visió expressionista que explora l’abisme de l’ànima humana, explica els
extrems mentals, les visions de soledat, por i mort. Ells desconfien de la
percepció superficial i giren les mirades cap endins, per
comprendre els valors intangibles del món subjectivament experimentat.
El
1899, Schönberg escriu La nit transfigurada (Verklärte Nacht),
la seva primera obra important, basada en un punyent poema de Dehmel, l’argument del qual s’ajusta
al dramatisme angoixant dels artistes expressionistes d’avantguarda.
|
Munch s’ocuparà de temes eròtics i de mort fins 1909,
quan la seva activitat es veu interrompuda per una profunda torbació psíquica
que el portarà a una casa de cura de Copenhaguen.
VanGogh,
Ensor, Munch: en ells
els signes de la crisi del segle XIX es manifestaren amb particular evidència.
Es tancava una època i se n’obria una altra. Els símptomes de la crisi ben
aviat deixarien pas a la crisi pròpiament dita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada